La responsabilitat de l’accident aeri dels Alps
Després de la brutal notícia inicial, fa tot just una setmana, de l’accident aeri als Alps, han anat apareixent en degoteig noves informacions que han anat transformant la versió inicial dels fets. No em vull ni imaginar el sofriment de les famílies, a mesura que s’ha anat coneixent la possible intencionalitat del succés. Contra el cas fortuït, per més dur que sigui, és més difícil rebel·lar-s’hi; però la reacció davant d’allò que penses que d’alguna manera es podria haver evitat és desesperant. I aquí, com passa amb altres situacions, desgraciadament els únics que poden fer-se’n el càrrec són aquells que han passat per vivències similars, per això la tasca i l’ajuda de les associacions de víctimes en aquests casos esdevé un suport imprescindible.
Es fa difícil, doncs, parlar sense advertir, informar sense ferir, explicar sense recordar, investigar sense revelar, i, en definitiva, trobar permanentment l’equilibri just. Recordo prou bé el testimoni d’alguna de les víctimes o familiars de l’11-M o de l’11-S quan em deien que no podien suportar el pas permanent d’imatges per la televisió, que no feien més que augmentar el seu patiment. Altres, tanmateix, desitgen que els successos no caiguin en l’oblit, i temen que amb la rapidesa amb què avui se succeeixen les informacions acabin perdent notorietat. Per tant, no hi ha regles escrites, però sí actituds personals de respecte i solidaritat.
El món actual ens ha arrabassat la intimitat: la tecnologia, les xarxes socials, els documents d’identificació amb xips electrònics i altres mitjans semblen saber-ho tot sobre nosaltres. Justament per això, resulta incomprensible que quan passa un fet tan terrible com el de l’avió de Germanwings de sobte surti a la llum una informació desconeguda d’una transcendència cabdal.
El conflicte entre la privacitat i el que es pot fer públic, la disquisició entre el que és íntim i el que és d’interès general, és sens dubte una de les qüestions jurídiques més rellevants: ho ha estat i ho continuarà sent en el futur. Recordo que en els inicis de l’estipulació dels Codis Penals, els delictes d’injúria i calúmnia ocupaven un espai important. En efecte, atemptar contra l’honor de les persones significava una gran ofensa, però avui aquests delictes concebuts com a tals han deixat de ser importants. Arribem a conèixer intimitats de la vida de les persones que temps enrere haurien estat inimaginables, es penja informació de tot tipus a les xarxes i es comparteixen aspectes de la pròpia vida que a mi em resulten, si més no, sorprenents. De tot això que teòricament fem públic per voluntat pròpia o amb el nostre consentiment en desconeixem l’ús posterior que se’n pot arribar a fer.
Val a dir que hem avançat molt en la protecció de la intimitat i la transparència de la informació. El cas on això es fa més palès és en les històries clíniques, ja que durant molt temps la intimitat del pacient va ser un dels drets més ignorats en el marc de la pràctica mèdica. Actualment no es posa en dubte que en primer lloc la història clínica pertany al pacient, en la mesura que conté tota una informació de caràcter personal que, valgui la redundància i a efectes pedagògics, diríem que és seva, que li pertany. Però naturalment també cal tenir en compte que el metge o metges que l’han redactat, fruit d’un treball professional, també són responsables del seu contingut, de les seves implicacions i reserves, així com també ho és el centre on s’han realitzat les proves que han portat a emetre el diagnòstic o diagnòstics que figuren en el document. Però la preservació d’aquesta privacitat tan important comporta de vegades un dilema ètico-jurídic difícil de resoldre en què l’interès individual no sempre coincideix amb el col·lectiu. No cal dir que, en cas de conflicte, la història clínica pot esdevenir un dels elements més importants com a prova medicolegal dins d’un judici.
És molt probable que en la majoria dels casos en què cal recórrer al contingut d’una història clínica o al secret professional el dilema entre l’interès públic i la privacitat no sigui una equació matemàtica que es pugui resoldre de manera automàtica. A la vista de la gravetat del que ha passat, és indubtable que el sistema necessita ser revisat, especialment quan pot repercutir en professions d’alt risc. El més dolorós és que prenem aquestes mesures com a conseqüència d’uns fets greus i terribles i no som capaços d’actuar a priori, pensant en pautes de prevenció.
Des que hi va haver l’atemptat de les Torres Bessones, la gestió del trànsit aeri ha viscut uns canvis profunds; tant, que ja gairebé ni recordem com es viatjava de còmodament amb anterioritat a l’11-S. Els controls han esdevingut tan rutinaris que els acceptem com un mal menor enfront de l’ enemic extern. Però ara se’ns ha fet palesa una nova amenaça, en aquest cas interna i molt més difícil de descobrir, que és la del trastorn mental amb tota la seva extensió i que cal no oblidar que afecta una part important de la població. Haurem de pensar amb profunditat quina societat hem creat per no caure en la temptació de simplificar els fets. Com sempre, em pregunto -però la qüestió ocuparia un altre article sencer- quins són els límits entre la responsabilitat individual i la col·lectiva, i a qui correspon de salvaguardar-los.
