Ser responsable de la pròpia llibertat
Ahir a primera hora, una usuària de Twitter que signa com a Maria va piular: "A Twitter t'assabentes de la mort d'algú primer per l'humor negre, després pel periodisme". La Maria es referia a desenes de comentaris sobre Whitney Houston que competien a veure qui la fotia més grossa. Començar a cardar-se'n d'una cantant derrotada per la vida i envoltada de sordidesa, doncs què vol que li digui, no hi trobo la gràcia. I no perquè estigui en contra que tothom s'expressi com li roti, sinó perquè trobo d'un mèrit dubtós ser punyent amb algú que: 1) no pot defensar-se, i 2) estava malalta. Jo, posats a fer mofa, proposaria Emilio Botín, algú amb tant poder que pot esclafar-te amb un sol dit. No sé, té com més emoció, oi?
L'humor ha de ser sempre crític. Per tant, com que tot és criticable, tot és susceptible de ser passat per l'humor. El tema és on situem la línia. Per desgràcia, la gent tolera cada cop menys la crítica feta amb ironia i sarcasme. Per sort, la reacció dels intolerants amb la intel·ligència és posar-se en ridícul, com molt bé ha demostrat el govern espanyol polemitzant amb uns putxinel·lis francesos. Escolti, i en cas de dubte, que la línia la situï la llei. Qui consideri violentats els seus drets, cap als tribunals. Ara bé, que això afecti tothom. ¿Què passaria si jo escrivís aquí, referint-me a un partit de futbol de Copa: " Qué hijos de puta los catalanes de mierda, que silban a los del Valencia por cantar el 'Viva España'... A la cámara de gas todos. Pocas bombas atómicas se han puesto!!! "? Doncs que podria ser multat o podria acabar a la presó (bé, i si no ho escric però enxampo una jutge que té un mal any, doncs també). Per què? Perquè ho signo en un mitjà tradicional. En canvi, si ho penjo a Twitter, com és el cas de l'exemple que he transcrit textualment, cap problema.La llibertat d'expressió està molt bé, però no hauria de ser igual per a tothom?
