El retorn d’Obama
L’HEROI. Ficció feta realitat. Barack Obama era aquell polític gairebé desconegut pels nord-americans que pocs anys abans d’arribar a la Casa Blanca havia inspirat els creadors d’un altre president: un hispà anomenat Matt Santos que el 2005 es convertia (a la cadena de televisió NBC) en el primer hispà a arribar a la presidència dels Estats Units. The West Wing, la mítica sèrie d’Aaron Sorkin, va contractar, a finals del 2004, un antic escriptor de discursos del demòcrata Al Gore per imaginar com havia de ser aquest personatge que interpretaria l’actor Jimmy Smits.
Elie Attie, l’ speechwriter reconvertit a guionista, va trucar al gran guru de la idea del Yes, we can, David Axelrod, que aleshores tot just començava a construir la carrera d’un jove polític de Chicago anomenat Barack Obama. “Explica’m coses del teu noi”, li va demanar Attie. Què en pensa de la identitat i de la raça? Què pensa de Washington un outsider com ell -que encara no era senador per Illinois-? I així és com l’art va imitar la vida i quan Obama va arribar a la Casa Blanca els devots de la secta Sorkin estaven convençuts que la sèrie havia contribuït a preparar l’opinió pública nord-americana per obrir la presidència al candidat d’una minoria racial que -com el de ficció- no tenia el discurs de les minories.
EL PRESIDENT. Era Obama el mite. El que va entrar als llibres d’història només pel fet d’haver sigut elegit, de convertir-se en el primer afroamericà que ocupava el número 1.600 de l’avinguda Pennsylvania. Però el pes de la història i de les seves paraules -la idea tossuda que ell seria un president que governaria per consens, malgrat tenir al davant un Partit Republicà addicte al bloqueig i al boicot- el van aclaparar. Obama va sucumbir a la càrrega de les expectatives. A la incapacitat de superar el relat d’una hegemonia nord-americana apuntalada per la bel·ligerància i la unilateralitat. El món no era com Obama esperava. I ell no era el president que el món havia imaginat. L’aura del canvi es va esvair i les promeses electorals van quedar empantanegades. La guerra bruta de George W. Bush es convertia en la guerra bruta -ratificada i amplificada- de l’home que havia sigut escollit per esborrar del mapa l’herència del seu predecessor.
EL LLUITADOR. Però resulta que en el pitjor moment de tots, en el subsòl de la davallada, quan ha patit la derrota més gran d’un president dels Estats Units a mig mandat des de la Segona Guerra Mundial, el president Obama ha tornat. “No estic acabat”, va escriure en el “tema” de l’e-mail que va enviar als seus col·laboradors dimecres passat, després de la roda de premsa en què va anunciar el restabliment de relacions amb Cuba. L’ànec coix encara pot córrer. Amb el Capitoli -Cambra de Representants i Senat- en contra, Obama s’aferra als poders presidencials per governar en solitari. Li queden dos anys per demostrar que el seu llegat va més enllà de la victòria del 4 de novembre del 2008. La reforma migratòria -que regularitzarà la situació de gairebé cinc milions d’immigrants sense papers- i el compromís de Washington i Pequín per donar un nou impuls a la lluita contra el canvi climàtic marquen el canvi. En l’últim any, l’ocupació als Estats Units ha registrat el creixement més fort des de la dècada dels 90.
Ja no és l’Obama president. És un Obama en campanya. En el terreny de joc que domina millor. “Necessita córrer, competir, tenir algú per enfrontar-s’hi”, assegurava fa uns dies un col·laborador seu. Les eleccions de mig mandat van ser el cop de puny que l’ha fet despertar i tornar al ring, deia un analista nord-americà. S’ha despenjat l’etiqueta de favorit i deslliurat de l’estratègia del consens. Torna a ser un Obama en campanya per ell mateix, pel seu llegat. El seu hàbitat natural.
