Una reunió Feliç
Diumenge passat vaig tenir el gust d'assistir a un concert que realment es podia qualificar d'únic (però esperem que no d'irrepetible). Es tractava d'una sessió del cicle de música per a cobla que l'Auditori i la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona duen a terme i que ha donat alegries ben considerables tant als connaisseurs del gènere com als que hi som profans. Una d'aquestes alegries són els concerts anomenats La Cobla Convida, en què, com el títol indica, la Sant Jordi comparteix escenari amb altres artistes. El convidat d'aquest diumenge va ser Pascal Comelade, i em poden ben creure que la cosa va valer la pena.
Cobla i Comelade podia semblar, en principi, una combinazzia insòlita i de difícil digestió, però el resultat va ser un plaer i una festassa. El repertori consistia en una selecció de peces dels últims discos de Comelade (que, per a l'ocasió, va comparèixer en format de trio, acompanyat del guitarrista Ivan Martínez i del poliinstrumentista Pep Pasqual), brillantment arranjades per a cobla per Bernat Castillejo. Vam tenir ocasió de comprovar que les composicions, sempre aparentment tan fràgils, de Comelade -una mena d'Erik Satie passat pel punk, si és que Satie ja no era prou punk en si mateix- s'adaptaven de meravella a la robustesa i la potència d'una cobla de primer nivell, que temes ben coneguts com O gran paralelo , Patafisiskal polska o Sense el ressò del dring es multiplicaven per si mateixos gràcies a la imponent sonoritat que se'ls havia imprès, i que el fiscorn i la tenora s'entenen la mar de bé amb altres instruments com el piano de joguina o la regadora: el bon humor va ser la pauta, i tampoc no hi va faltar una molt reglamentària Sardana dels desemparats , composta pel mateix Comelade, que va calmar la síndrome d'abstinència del sector més ortodox del públic.
I es va demostrar, una vegada més i per si encara cal (que cal), que la música de cobla no és cap compartiment estanc condemnat a la naftalina i la nostàlgia, sinó un llenguatge musical tan viu, i ple de possibilitats com qualsevol altre, obert a tot tipus de tractament i que només exigeix una condició, la mateixa que qualsevol pràctica artística: a saber, que l'artista tingui talent. Convé recordar-ho, perquè el prejudici contra la música de cobla encara pesa damunt massa conciutadans, com convé tornar a explicar (perquè molta gent no ho sap) que ja el 1924 Igor Stravinsky va quedar absolutament fascinat per la cobla i per la música de Juli Garreta ("La tenora és l'instrument que més s'assembla a la veu humana", va afirmar, admirat). I sembla raonable pensar que el que va ser bo per a Stravinsky encara pot ser-ho també per a nosaltres.
Pascal Comelade i la Cobla Sant Jordi no en tenen cap dubte, i en van fer una demostració proverbial diumenge a l'Auditori. Ara, com deia més amunt, seria gran cosa que el tema no quedés aquí i que la cita s'anés repetint: a la Fira Mediterrània de Manresa, per exemple?
