Publicitat
Publicitat

La revolució tranquil·la

Benvolgut Josep,

¿Em diràs oportunista si aprofito l'avinentesa, justament avui, per parlar de la independència de Catalunya? Vaig fer-me independentista a mitjans dels 70 per "conseqüència" marxista. Veia Espanya com un escenari històric bastit per les oligarquies al voltant de l'Estat. I l'escenari català, en canvi, al marge de l'Estat, reproduït per l'acció espontània de la majoria popular. Han passat molts anys i tinc una visió més sofisticada, però veig amb la mateixa convicció l'horitzó de la independència com una legítima aspiració. I el desacomplexament de la seva presència pública com un bon indici de la qualitat democràtica i la llibertat de pensar.

Després del franquisme, algunes coses van poder ser debatudes, però altres no. Les complicitats de la Transició es van teixir amb silencis notables, renúncies a exigir responsabilitats i l'assumpció de realitats donades per descomptades. Reforma sense ruptura. Els marcs menys formals no van ser qüestionats. La reforma institucional no va alterar el receptacle nacional únic i indivisible. Un sol poble espanyol quedava fixat com a única font col·lectiva de sobirania. La nació o la identitat ens eren, així, assignades des de l'Estat. L'Estat era qui ens determinava els espais primordials de lleialtat i solidaritat. El joc democràtic no començava fins després. El manual d'instruccions era la Constitució. El Tribunal Constitucional, el seu àrbitre. I encara hi som. Des d'aquesta perspectiva, les mobilitzacions d'afirmació nacional de Catalunya, la reivindicació de la seva capacitat plena per constituir-se en subjecte polític i font de sobirania o la gran participació en les consultes populars obertes pel dret a decidir tenen un caràcter de revolució democràtica. Que la gent sortim al carrer per expressar que volem participar activament en la presa de decisions sobre les coses importants, i no només les accessòries, és una prova de compromís i maduresa democràtica. A Catalunya, la mobilització d'energies socials per assumir més control sobre els nostres afers, al nivell dels estats convencionals, està relacionada amb la insatisfacció per la deixadesa i la prepotència de l'Estat i les seves polítiques.

A l'inici de la Transició, la reforma pactada va aparcar la ruptura. Ara, més de 30 anys després, aquesta tranquil·la revolució democràtica de base ampla, que ha començat a interpel·lar els partits polítics per disconformitat amb l'administració de la representació que ostenten, planteja un punt d'inflexió. Una veritable ruptura. La instauració d'un marc polític que permeti condicionar les coses realment importants. Quin és el nostre marc primordial de referència? Volem que Catalunya sigui un subjecte polític de ple dret al costat dels altres pobles i nacions sobirans d'Europa? Per construir quina mena de país? Amb quin model econòmic, i quina mena de societat al voltant de quina mena de principis i valors?

¿No trobes interessant que puguem participar en un procés popular d'aprofundiment democràtic i ambició fundadora? Democràcia real i autèntica. De baix a dalt. Un trencament, ara sí. Molt més radicalment democràtic que cap intent anterior. Per pensar un nou estat europeu que no sigui instrument de dominació, sinó garantia de drets, d'equilibri i de compromís social. Com ho veus? Una abraçada.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT