El risc que la transparència no garanteixi una millor informació
L’anterior Govern, liderat pel president Mas, solia felicitar-se de ser l’administració més transparent de tot l’Estat. L’any 2014 la Generalitat va aconseguir liderar la llista feta per l’ONG Transparencia Internacional España, basada en 80 indicadors. Aquell mateix any el Govern va aprovar una ambiciosa llei de transparència i un any després en presentava la web, una eina molt necessària per combatre la desafecció política en què es poden consultar els contractes, les subvencions o les retribucions dels alts càrrecs, així com demanar informació addicional.
Per acostar els poders públics als ciutadans és necessari que les administracions tinguin parets de vidre. Ara bé, si no es vigila, feta la llei feta la trampa, i l’estratègia de molts governs és respondre a les preguntes ciutadanes amb una quantitat ingent de documentació, descontextualitzada i a vegades codificada, que lluny d’esvair dubtes atordeix i acaba desinformant.
Amb el mateix objectiu que la llei de transparència, el Govern va aprovar un any més tard, a través d’un decret, el Registre de Grups d’Interès, en el qual s’han d’inscriure voluntàriament totes aquelles persones o organitzacions que “de manera lícita porten a terme activitats susceptibles d’influir en l’elaboració de les polítiques públiques” i que es vulguin reunir amb el Govern. L’abril d’aquest any només s’hi havien inscrit 12 empreses, però tot va canviar quan un parell de mesos més tard va entrar en vigor el Codi de conducta dels alts càrrecs i de bon govern, segons el qual totes les reunions dels directius públics han de quedar registrades i tothom qui ho vulgui pot tenir-hi accés. Això ha provocat que ja s’hi hagin inscrit més de 476 grups i que 43 hagin cursat la seva sol·licitud.
Als EUA, amb més tradició regulatòria en aquesta matèria, ara hi ha 10.500 lobistes registrats, però el 2007 n’hi havia 14.800. Segons el Center for Responsive Politics alguns lobistes “han retocat” la seva denominació per poder evitar el registre i “no ser detectats”. També a Washington és habitual que els lobistes siguin la principal font d’informació per als legisladors i, com que cobren més que els congressistes, s’afavoreix el pas del sector públic al privat, buidant-lo de capital humà. S’imposa emmirallar-nos-hi per no cometre els mateixos errors.
