Els robots se’ns queden la feina neta

FA UNS VINT-I-CINC ANYS que em van ensenyar per a un reportatge un projecte de casa intel·ligent. Em va impressionar la idea que les escombraries desapareixien soles, les tiraves per un foradet i no en sabies res més. Un món net i feliç, on semblava que ningú s’havia ni d’embrutar les mans. En aquell moment ens venien un món on els robots es feien càrrec de les obres i de la neteja.

Però no. Cada dia hi ha més deixalles i contenidors i gent que els remena amb les mans, a vegades buscant-hi el sopar, i tovalloletes humides embussant desaigües. Mentrestant la digitalització s’està carregant les feines diguem-ne interessants. Les de la classe mitjana, els professionals liberals. Els llocs de treball des d’on es prosperava, que no exigien esforços físics brutals, on la gent se sentia realitzada.

Es necessiten cada cop més mans per tenir cura de les persones, empènyer cadires de rodes, netejar lavabos i curar ferides i picar pedra i cosir en tallers de roba o muntar mòbils.

En som víctimes i en som còmplices, participem dels progressos i avantatges del món connectat, i anem veient indústries en què el producte som nosaltres i de les quals els professionals ja no poden viure. Els casos de la cultura i els mitjans de comunicació són paradigmàtics, perquè l’entreteniment de les xarxes va rebaixant el marge als creadors dels continguts, que ara fem entre tots, i deixa els grans beneficis als venedors d’aparells i subministradors de connexions i grans multinacionals. La intel·ligència digital fa el que feien metges, advocats, periodistes, arquitectes o treballadors de banca. No sé si els robots que havien de rescatar-nos de la feina bruta mai seran més llestos que nosaltres, però s’ha de reconèixer que de moment no tenen un pèl de tontos: s’estan quedant la nostra feina més neta.