El rumor ens farà lliures

Dissabte passat llegia a l’ARA un article molt ben plantejat de Toni Güell, que em va semblar especialment oportú. “Ho vaig sentir dir a dues persones que comentaven el contingut d’un diari el dia de Sant Jordi -explicava Güell-, quan la notícia del pesquer enfonsat al Mediterrani amb 700 persones a bord encara ressonava amb força. Era una crítica de fons: només s’hi fixen quan en passa una així, deien, i la resta del temps, com que no en parlen, fan els drames invisibles, fan que no formin part de les vides de la gent, de les seves consciències”. ¿És justa, la crítica recollida a la conversa? ¿Té sentit encolomar als mitjans tota la responsabilitat a l’hora de fer visibles els problemes? I en cas que sigui així, ¿on ens podria portar la lògica d’aquestes dues persones esmentades a l’article?

Localitzem, en primer lloc, un problema real i greu, però mancat de visibilitat mediàtica. N’hi ha moltíssims, per descomptat, però en triaré un de proper: el de la situació de precarietat de moltes vídues que malviuen amb pensions dramàticament insuficients. Si a això hi afegim la solitud i la malaltia, el quadre resultant és tenebrós. Aquest problema existeix, afecta milers de persones i, a més a més, el tenim a tocar. En tot cas, no genera els grans corrents de solidaritat d’una catàstrofe o d’aquella situació d’emergència que veiem reflectida fins a l’extenuació als noticiaris de totes les cadenes de ràdio i televisió, i a totes les portades de diaris. Narrativament, la misèria quotidiana d’una octogenària no dóna gaire de si: és improbable que serveixi per obrir el telenotícies. En canvi, l’espectacle narcisista de les imitadores de Cicciolina que ensenyen els pits i porten floretes al cap resulta més atractiu. Fa només uns dies, la rutinària performance d’aquella noia riallera que li va llançar confeti a Draghi va donar la volta al món. No va fer visible cap problema, sinó el seu tanga.

¿Com es pot fer visible el problema de les àvies, doncs? La resposta la trobem en coses tan recents com l’èxit del documental Ciutat morta, o la publicació de notícies no contrastades referides a dos naufragis que superen el nombre de morts del Titanic (però que, inexplicablement, no han deixat cap rastre). En ambdós casos es tractava de denunciar problemes reals: el de les males pràctiques d’alguns cossos policials i el de les penalitats de les persones que volen accedir a Europa pagant a màfies, respectivament. Si el documental esmentat no hagués fet ús d’aquell pseudotestimoni (sense nom) que deia conèixer un altre pseudotestimoni (sense nom) que corroborava el que havien explicat alguns dels protagonistes, la cosa tenia ben poca consistència, per no dir cap. I si algunes ONG no s’haguessin referit a un altre pseudotestimoni (sense nom) que afirmava haver viatjat en un vaixell amb 950 persones més que suposadament van morir ofegades -tot i no haver aparegut mai-, no s’haurien pres mesures urgents. La conclusió és que els rumors, les exageracions, les tergiversacions o les simples insinuacions ja no són un aliat de la mentida sinó... de la justícia. En prenem nota, doncs, i en nom d’un problema tan real i greu com el que hem comentat abans, actuarem igual. La notícia podria ser, si fa no fa, com la següent.

“El problema de les noves formes de pobresa passa sovint desapercebut, especialment en el cas de dones grans receptores de pensions de viudetat que no permeten satisfer un lloguer o pagar les factures de l’electricitat, l’aigua o el gas. Es tracta d’un col·lectiu que no sol protestar i que, per tant, és invisible. El drama, però, existeix. Es calcula que l’any passat més de 200 ancianes es van suïcidar a Catalunya simulant accidents domèstics o errades en la ingesta de medicaments. Altres fonts eleven la xifra a més de 500. Un responsable dels serveis d’urgències d’un dels hospitals més grans de Catalunya qualifica el fenomen d’«alarmant»”, etc.

Qui és aquest anònim “responsable dels serveis d’urgències”? Potser un cosí germà d’aquell amic (sense nom) del conegut (sense nom) del saludat (sense nom) que apareixia a contrallum a Ciutat morta. Si l’enregistrem amb el rostre pixelat i la veu distorsionada quedarà homologat com un testimoni de primera categoria, sobretot per a la gent de cor senzill. ¿La falsa notícia que ens acabem d’inventar serviria per fer visible el problema de les àvies? Sí, evidentment; no en tinc cap dubte. Doncs, endavant: expandim rumors i inventem-nos el que convingui, perquè el periodisme ja no serveix per informar sinó per redimir el gènere humà.