07/08/2011

A sa casa mana ell

3 min
A sa casa mana ell

DURANT UN ANY, del 1994 al 1995, vaig treballar a Canal 9 coordinant un programa d'esports. El cap de la secció era J.V. Aleixandre, un amic que em va possibilitar un ingrés extra. Escrivia novel·la de dilluns a dijous, i del divendres al diumenge feia faena a la tele, aleshores en mans dels socialistes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Treballàvem de valent. Havíem d'omplir tres hores de programa. Fou divertit, no obstant; llavors van tindre lloc les eleccions a la presidència del València CF. Un dels candidats era Paco Roig. Vam celebrar un debat entre els quatre aspirants. El primer que es va presentar abans que començara el programa (es deia Minut a minut) fou Roig, acompanyat del periodista J. L. Pérez Benlloch, assessor de campanya. Me'l va presentar.

-Tu i jo ens entendrem -féu Paco-. Tens cara de bord.

De seguida connectàrem. Paco Roig és d'aquells que seu en una taula amb desconeguts i acaba sent el centre d'atenció. Després de contar-me un munt d'anècdotes al despatx (és un xerraire impenitent), em va confessar que era antimadridista i que tenia la intenció de valencianitzar el club. Destil·lava un valencianisme primitiu, però sempre m'he estimat més això que un castellanista culte de retòrica fina. Així doncs, abans d'entrar al plató li vaig proporcionar les preguntes que faria el conductor del programa. Va arrasar.

SEGUIM AMB PACO ROIG, ja president del València CF. El primer partit que va presidir a Mestalla jugaven contra l'Sporting de Gijón, si no em falla la memòria. El periodista Miquel Alberola i jo estàvem arran de gespa, prop del túnel de vestidors. Arriba Paco amb el seu neguit habitual repartint ordres a tort i a dret. Agafa l'espíquer i li diu que ha de comunicar les alineacions dels equips en valencià.

-Però Paco -que jo li dic-, què collons fas ací? Tu ets el president, has d'estar a la llotja, amb les autoritats.

Per cert, en lloc de llotja en el full que es reparteix als periodistes havien escrit "palc". Li faig veure l'error. És que llotja no s'entén, em replica. Tot seguit mana a l'espíquer que ho ha de fer com al trinquet: "Bona vesprada, la partida és entre l'Sporting de Gijón i el València...". Memorable. Segons ell, els aficionats coneixien la llengua de la pilota valenciana i no hi hauria cap problema idiomàtic. El personal al·lucinava.

MÉS PACO: Coneixes Joan Lerma? (aleshores president de la Generalitat). Sí. Me l'has de presentar. Per a què? Per a demanar-li. Concerte una entrevista amb el Lermakari, que li dèiem nosaltres. El dia que ens havia de rebre, a l'avantsala del seu despatx, Paco em pregunta: Escolta, a este com li he de parlar, de tu, de vostè, d'excel·lència? D'entrada, li dic, respecte institucional, després el tuteges.

Entrem i una senyora ens du entrepans minúsculs i beguda. Presentacions de rigor i Paco en escena: Mire, senyor president, a mi ni Felipe González ni res que se li parega, vostè és la meua autoritat, l'única que reconec. I encara li diré més, va afegir per donar-li llustre al president: En ma casa, després de mi, mana vostè. Jo no sabia on posar-me, Lerma somreia una mica cohibit. No li va donar temps a dir res, perquè a l'instant Paco va iniciar un seguit de demandes que, per justícia, li corresponien al València CF.

LLEGIDA EN UN TRES I NO RES la darrera novel·la d'Andrea Camilleri, El vestit gris. D'aquest autor he llegit set o vuit novel·les. M'agrada, simplement; m'entreté. Per això mateix em costa entendre l'èxit internacional de Camilleri. No aconseguisc saber on està el secret. Els lectors són un col·lectiu estrany. O potser hi ha diferents col·lectius de lectors. Els de l'estiu, capaços d'endrapar-se Els pilars de la terra, i els habituals, que classificaria en dues categories: els que llegeixen només determinats textos i els que preferim la varietat de llegir allò que ens ve de gust segons el moment o l'ànim. Deia que em sorprèn l'èxit de l'autor italià. No veig en ell rampells d'originalitat que atrape milers de lectors, en el sentit que conec autors que, si fa no fa, amb una literatura similar, passen desapercebuts. Estic convençut que si algú de casa nostra fes una literatura semblant amb prou feines exhauria l'edició. Amb tot, insistisc, Camilleri m'entreté. I això ja és prou tenint en compte la garbera de superbs que pretenen un lloc a la història amb gasòfia il·legible. Són tan bons que no entens res.

stats