Publicitat
Publicitat

EN PRIMERA PERSONA

Per fi s'acaba la tortura

Primera prova: surti al carrer i pregunti com es diu la dona de José Luis Rodríguez Zapatero. Comprovarà que molta gent no ho sap. Segona prova: agafi una foto de primer pla de José Luis i una de meva. Miri-se-les bé i compari. Oi que, físicament, ens assemblem molt? Doncs ara fixi-s'hi encara una miqueta més i comprovarà que la verdadera cara de ZP és la meva i que en José Luis és qui s'assembla a mi.

Els últims 7 anys vostè no ha sabut pràcticament res de mi. Només alguna coseta de la meva activitat com a cantant en diversos cors. Però si fa una miqueta de memòria comprovarà que, després d'una època en què van publicar-se algunes fotos d'actuacions, vaig tornar a desaparèixer. I és que, com deien els mitjans durant la campanya electoral del 2004, "Sonsoles està entestada que la carrera política del seu marit interfereixi al menys possible en la seva vida privada i professional". Això vol dir que sóc una dona estranya? Gent del meu entorn s'ha preocupat de dir durant aquests anys que això meu és un nou feminisme basat en la renúncia radical a ser "la dona de".

Vostè m'ha vist en gaires actes públics? Els mínims imprescindibles. I sap per què? Ni em diverteixen ni m'interessen. Ja va sortir publicat l'abril del 2010 a la revista Vanity Fair que jo en aquest Madrid (no ciutat sinó concepte) que m'ha tocat patir em sento "com en una paella roent". I ara, per fi, arriba el moment de complir la part del tracte que deia: només 8 anys i tornem a la normalitat. S'acaba la tortura.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT