Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Fer el salt

L'EQUIP FILIAL. Dimecres passat, en rebre un merescut premi Ondas, Albert Om va presumir de lluir la samarreta de TV3, i a la vegada va ressaltar el valor afegit que suposa que tants grans professionals formats a la nostra hagin triomfat després a les diverses cadenes espanyoles. En el currículum de molts d'aquests companys hi podem llegir que després del seu exitós debut a Catalunya van poder "dar el salto a una cadena nacional", la qual cosa, a Madrid i voltants, es considera el cim d'una carrera televisiva. A mi m'entusiasma que la gent es bellugui i conquereixi públics diversos, però crec coincidir amb l'Albert en el fet que TV3 no és -i no ha de ser- una simple plataforma per ascendir, una mena d'equip filial en què els jovenets es foguegen abans de jugar a la lliga dels millors. Canviar TV3 per TVE, Antena 3 o La Sexta és un pas legítim, però no és cap salt, perquè TV3 també és una cadena nacional, i juga a la lliga dels millors tot i tenir molts menys mitjans; competeix gràcies al seu esforç, la seva creativitat i -last but not least- els seus valors. L'única diferència és que l'Albert Om passa desapercebut a Logronyo, mentre que en Jordi Évole o en Xavier Sardà han d'anar una mica més lluny a buscar intimitat.

ASPIRACIONS.En la política espanyola funciona aquest mateix esquema, és a dir, que si un és un bon president autonòmic pot aspirar a dar el salto a la escena nacional, com els va passar a Jaume Matas, Manuel Chaves, José Bono i molts d'altres. La política autonòmica és un simple filtre per aspirar a fer política de veritat, la política nacional (la qual cosa és molt respectable, si tens clar en quina nació vius). A Catalunya entenem que la nostra política nacional és la catalana, i que ser president de la Generalitat és l'aspiració principal de qualsevol polític català perquè, a més de la responsabilitat que suposa, és un càrrec que troba els seus orígens en el segle XIV, i el van ostentar Pau Claris, Francesc Macià i Lluís Companys, entre d'altres. Costa d'entendre que algú que ha disfrutat d'aquesta dignitat -i que, per llei, encara té el rang d'Honorable- pensi que li ha arribat l'hora de fer cap salt, si no és un salt ben cap amunt, a escala internacional. I no és aquest el cas.

CAMINS CONTRARIS. Com és sabut, José Montilla ha imposat la seva designació com a senador, contra el criteri de veus importants del seu partit, com la d'Isidre Molas, que l'acusen de rebaixar la dignitat del seu anterior càrrec. I és curiós que això li passi a Montilla, que justament va seguir el camí contrari, és a dir, va fer servir el seu pas pel ministeri d'Indústria com a trampolí per aspirar a la presidència de la Generalitat. Ell, que va assumir el càrrec amb tota dignitat, i conscient de la càrrega emocional que duia al darrere, per tractar-se del primer president català procedent de la immigració andalusa. Ara, després d'un mandat curt i poc exitós, esdevindrà senador espanyol, i formarà part d'una de les institucions més desprestigiades de l'Estat, sentint-se com el capità del Barça B que puja al primer equip sabent que el seu únic destí és escalfar banqueta. Potser sí que haurà fet el salt, però en l'accepció genuïnament catalana de l'expressió.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT