07/10/2019

La resposta antirepressiva

3 min

Hi ha nervis. Molts nervis. La sentència del Tribunal Suprem està a punt de caure damunt dels qui l’1-O eren els dos principals líders de la societat civil sobiranista, els consellers del Govern que no van marxar a l’exili i la presidenta del Parlament. Encara ara em sembla inconcebible la seva situació, i dos anys d’ignomínia no han aconseguit deixar d’esborronar cap consciència veritablement democràtica. Però la sentència també caurà com una pedregada damunt de tota la societat catalana, independentista o no, i provocarà un tsunami del qual no podem predir ni l’abast ni les conseqüències, que no serà plàcid, però que és convenient que sigui guiat amb criteri.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A la societat catalana no li falta coratge per afrontar el desafiament judicial però, per raons òbvies, no hi pot plantar cara de manera oberta, unitària i ordenada. Ho he dit moltes vegades: aquest és un combat desigual en què a la violència sistemàtica de l’Estat només s’hi pot respondre amb les estratègies pròpies de la guerrilla, òbviament descartant-ne la violència física. L’Estat, posant-se la bena abans de la ferida, ha fet arribar amenaces prèvies de manera clara amb detencions arbitràries i escorcolls sobreactuats, fent planar damunt de tot l’independentisme la sospita de terrorisme. Una campanya d’intoxicació de manual, però que, ignorants de la realitat del país, no s’adonen que només ha servit per posar-nos encara més en estat d’alerta.

I com caldria que fos la resposta antirepressiva? Des del meu punt de vista, el que és desitjable es pot resumir en cinc breus consideracions per aconseguir la màxima efectivitat. En primer lloc, la resposta a la violenta confrontació de l’Estat contra el nostre país, que s’expressarà principalment en la sentència del Tribunal Suprem, només pot donar-se des d’una desobediència civil inequívocament pacífica. Desobediència a l’Estat, esclar, perquè és la manera d’expressar la deguda obediència als drets civils fonamentals i al mandat democràtic que va representar la celebració de l’1-O.

Segonament, el tsunami ha de ser massiu. Però seria convenient que també fos descentralitzat, que arribés a la totalitat del territori, que fos multifocal. És en la solidaritat de tot el territori que hi ha el tremp del país i és en aquesta teranyina de complicitats que hi ha la màxima força. En tercer lloc, la resposta ha de ser intensa, però sobretot duradora. Aquesta batalla ha de ser continuada i cal utilitzar les energies de la manera més racional possible. No es tracta d’ajornar la victòria fins a temps millors, sinó d’acostar tant com sigui possible el final del combat, que no és pas guanyar o perdre, sinó poder exercir democràticament el dret d’autodeterminació. I això demanarà regularitat, consistència, tenacitat. En quart lloc, les accions de resposta han de ser sorprenents, creatives, elegants si és possible, però ràpides –que no s’enquistin– i sobretot amb orientació estratègica. I, finalment, el risc necessari i inevitable que cal assumir en aquest combat, sobretot, ha d’evitar els trets al peu. Per entendre’ns: necessitarem més intel·ligència que testosterona.

El context electoral espanyol en què arriben les sentències no ajuda a mantenir la serenitat. Probablement s’ha fet calculadament. La campanya crispa l’esperit de la bona gent. Veure, posem per cas, la manipulació institucional del Parlament per celebrar-hi un acte de campanya electoral de Cs, dissimulat en una inútil suposada moció de censura, irrita. Però la crispació electoral també té una virtut: els partits acaben mostrant les seves veritables intencions. I els adversaris polítics del dret a l’autodeterminació dels catalans les han fet saber: no volen dialogar, ni acordar, ni reconèixer la legitimitat d’una legítima aspiració democràtica. Ningú no podrà dir que ha votat enganyat.

De manera que aquesta tardor els lliris hauran canviat de mans. Ja no els portaran els qui esperaven de bona fe l’efectivitat del 1-O: la sentència els els ha arrabassat. Ara són a les mans dels qui esperaven diàleg amb l’esquerra espanyola. Ha arribat el temps, doncs, de la resposta antirepressiva. Del tsunami democràtic.

stats