La samarreta de l'Abidal
El meu germà Joan m'escriu des de Gàmbia: "Sempre m'aturo a veure els nois que juguen a futbol al camp que hi ha a prop de l'hospital de la ciutat. Hi ha un noi que la toca bé, porta una samarreta una mica estripada del Barça en la qual encara s'hi pot llegir el nom de l'Abidal. Sembla mentida la influència que arriba a tenir el futbol europeu en la joventut africana i com aquests joves s'emmirallen en els seus ídols emigrats al nord pròsper. Avui aquests joves tenen l'Abidal més a prop".
L'hospital és a Fajara, a prop de Bakau, un llogaret de barraques on viuen unes vint mil persones en condició de pobresa. En Lamin, un dels que habitualment juga a pilota, és a l'hospital. Ja fa dies que li fa mal l'abdomen i la seva dona li diu que té la pell i els ulls groguencs. Ara busca algú que li expliqui en mandinga el que li ha dit el metge en anglès. O no ho ha entès o no ho vol entendre. Té càncer de fetge, com l'Abidal. En Lamin té una infecció crònica d'hepatitis B (HBV) que li ha acabat provocant el càncer.
En Kamal viu a Barcelona des de fa quatre anys. És un culer empedreït i un fan de l'Abidal. Sempre que pot en vesteix la samarreta. Va venir de Ghana travessant el desert del Sàhara amagat al portaequipatge d'una furgoneta, fugint dels pirates del desert i dels cops de la policia magribina. Ghana, el Níger, Mali, Algèria i el Marroc fins a veure l'estret de Gibraltar, la porta de l'esperança. Després encara quedava la pastera, el fred terrible, la por de morir ofegat. Finalment, la costa espanyola, fins a arribar a Catalunya, on va entrar en contacte amb la realitat de l'emigrant. Ha fet dinou anys.
Avui en Kamal s'obre pas a Barcelona fent feines de tota mena, treballant molt. És un noi seriós i formal, que ja parla en català i en castellà, a més d'anglès, àrab i wòlof. Dels seus cinc germans, quatre són fora del país. N'hi ha dos a l'Aràbia Saudita, un a Burkina Faso i ell és aquí, a Europa. Creu que és el més afortunat de tots. En Kamal ha aconseguit orientar la seva vida i ho fa mirant el futur amb confiança. Quatre anys en la vida d'un noi tan jove són molts anys i no són res, ja ho sabem. Malgrat tot, si pot, convencerà el seu germà petit perquè no vingui: "Em pensava que un cop passat el desert i el mar, això d'Europa seria oli en un llum. Em pensava que ja ho havia passat tot, i mira..." Malgrat tot, sap que no el convencerà pas.
Mentre Europa no comprengui que l'Àfrica viu entre el futur clos d'en Lamin i el futur obert d'en Kamal, no entendrà res de res. Mentre l'Àfrica no sigui sinònim de futur, no hi ha res a fer. Són ridícules i mentideres, per tant, les polítiques migratòries reactives, les que acontenten les consciències europees fartes dels que cerquen solucions fàcils per a problemes que els depassen. L'Àfrica s'emmiralla en Europa a través de la imatge que hi projectem amb figures com l'Abidal i la seva samarreta. L'Àfrica s'emmiralla en Europa a través dels hospitals en els quals l'Abidal se'n sortirà exactament de la mateixa malaltia per la qual en Lamin tan sols pot comptar la vida per setmanes.
Sí, és cert, cal parlar dels errors dels africans, de les dificultats que tenen per bastir societats civils més sòlides, administracions més transparents i amb sistemes judicials independents. Però l'Àfrica comença a fer autocrítica. L'escriptor moçambiquès Mia Couto en parla en una de les seves imprescindibles conferències, Os sete sapatos sujos , les set sabates brutes que sempre veiem en els peus dels altres i mai no veiem en els nostres.
Llegides a poc a poc, veureu que són sabates brutes que aquí, a casa, mai no acabem de veure'ns del tot. La primera sabata: la culpa sempre és dels altres. La segona: la idea que l'èxit no neix de l'esforç. La tercera sabata: el prejudici que qui critica sempre és l'enemic. La quarta: la idea que canviar les paraules canvia la realitat. La cinquena: la vergonya de ser pobre i el culte a les aparences. La sisena: la passivitat davant de la injustícia. La setena sabata: la idea que per ser moderns ens hem de fixar en els altres. Ara sembla que les societats nord-africanes segueixen Couto i comencen a mirar-se com porten de brutes les seves sabates.
L'Àfrica desperta i nosaltres hem d'estar a l'altura de la nostra responsabilitat. Les revolucions àrabs ens ofereixen per fi una imatge més complexa d'una societat que massa cops associem unidimensionalment a l'extremisme islamista o a la gravíssima corrupció que domina els estats postcolonials subsaharians. Nosaltres necessitem els nostres Couto, els que ens facin comprendre fins a quin punt el que passa als països subdesenvolupats ens interpel·la. Ens calen Coutos que no ens permetin girar el cap davant de la realitat. Ras i curt: en Lamin se n'hauria pogut sortir si hagués agafat el camí que li marcava la samarreta de l'Abidal, el dur camí de la pastera...
I sabeu què passa? Que quan un sector de la humanitat viu entre la desesperança i la pastera, i l'altre entre l'autisme i la por, ho tenim molt fotut.
