“Això és es colmo”
La consellera d’Hisenda i Administracions Públiques del Govern Balear, Catalina Cladera, va començar la setmana amb una carta del seu secretari d’estat homòleg, l’indescriptible Antonio Beteta, en què li comunicava que el govern espanyol no pensa pagar els 80 milions d’euros que s’havia compromès a destinar a les inversions illenques en carreteres. El compromís l’havia rubricat de manera solemne el ministre Montoro i la presidenta Armengol, però ara aclareix Beteta que el document signat era només “un protocol d’intencions” i que, en conseqüència, l’executiu del PP en defuncions se’l passa per la Cibeles i el destina a les seves reserves de paper higiènic. A més, en la seva missiva, Beteta recrimina a Cladera que comptés amb aquesta quantitat per quadrar l’objectiu de dèficit de la trista i superexplotada comunitat autònoma balear. “Yo le debo a Vd. dinero, pero no se lo voy a dar por si después se lo gasta en vino”.
És l’enèsima mofa que el govern de Rajoy, en funcions o no, perpetra contra les arques públiques de les Balears i dels seus ciutadans, desviant dels castigadíssims pressupostos del Govern Balear el que en justícia els correspon, quan i com els ve de gust i sense donar no ja explicacions sinó esgrimint reprimendes i amenaces. Naturalment per al doctor Montoro i el seu Igor Beteta suposa un plaer afegit infligir la humiliació a un govern presidit per algú com Francina Armengol, que s’ha significat entre els suports fidels a Pedro Sánchez, cosa que li ha valgut -a Armengol- passar de ser una perfecta desconeguda a Madrid a guanyar-s’hi de sobte una extensa llista d’enemics, tant entre les files del PP com entre les dels seus companys de partit no afins al secretari general. Per certificar la seva ascensió, basti constatar que El Mundo ja es digna a dedicar pàgines del seu sideral periodisme d’investigació a la presidenta balear, cosa que sempre fa molt mudat.
De tota manera, el menyspreu dels executius espanyols (no només de l’actual) envers les Balears és un fenomen feliçment transversal, que supera tota mena de divisions partidistes. Vull dir que per descomptat que, no fa tant, el PP de Génova també es divertia molt escanyant els pobres números del seu fidelíssim lacai José Ramón Bauzá, a canvi només de quatre copets a l’esquena (“Adelante, muchacho, duro con estos catalanistas”), de deixar-lo sortir en alguna tertúlia de Jiménez Losantos i, sobretot, de fer els ulls grossos -seguint la consuetudinària ortodòxia pepera- davant els tèrbols negocis farmacèutics i immobiliaris de l’abrandat apòstol del trilingüisme que fou Bauzá.
En fi, que governi qui governi, les Illes Balears sempre acaben igual: infrafinançades en totes les matèries imaginables mentre el 14% del PIB del país se’n va a la metròpoli per no tornar mai més i les seves institucions i el seu teixit social s’utilitzen com a laboratori de la corrupció concebuda en proporcions fins i tot monàrquiques. Ja ho va resumir bé Pere Sampol en exclamar: “Això és es colmo”.
