Publicitat
Publicitat

L’ase li va dir orellut al porc

Poca cosa es pot afegir al que ja s’ha dit sobre la inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau. Els demòcrates (demòcrates per damunt de cap altra consideració, vull dir) ens ho prenem com un ultratge, perquè ho és: diguin el que diguin els promotors i els executors de la causa, aquestes persones han estat sotmeses a un judici polític i condemnades per les seves idees polítiques. Així ho ha entès la premsa d’arreu del món (tret de la premsa espanyola, incloent-hi una bona part de la que es publica a Catalunya), que no té cap dubte a l’hora d’informar que aquests polítics han estat castigats penalment per haver dut a terme una consulta, un contrasentit de molt difícil explicació per a qualsevol persona d’una intel·ligència mitjana (per fer servir paraules de la sentència) que hagi estat formada dins els estàndards de la socialdemocràcia. A l’altre costat, els que odien la democràcia (perquè efectivament l’odien) lamenten que les penes no hagin estat molt més dures, sense adonar-se que el disbarat no està en el fet que es dicti sentència sinó en el simple fet d’obrir judici contra la llibertat de pensament i d’expressió de les persones. Naturalment no ha faltat qui, com Rosa Díez, ha enyorat per a Mas la mateixa sort que el seu antecessor Companys. Els que odien la democràcia poden proferir aquests exabruptes sense por de ser condemnats per injúries ni delictes contra l’honor ni la integritat moral de ningú, perquè saben que la legalitat vigent els empara, a diferència dels cantants de rap i dels titellaires de carrer.

La màxima corrupció a què pot descendir no un o altre partit polític, sinó un estat de dret sencer, és la celebració de judicis polítics

Mor un gatet en algun punt del que va ser l’Imperi Espanyol (aquell dins el qual el sol mai no es ponia) cada vegada que algun dirigent del PP, el partit polític de la trama Gürtel, de la comptabilitat extracomptable i dels powerpoints amb instruccions a càrrecs municipals sobre com desviar diners públics a la caixa B del partit, afirma allò que ningú que se salti la llei pot quedar impune. Una magnòlia trasplantada dels vivers de Texas a algun jardí de les zones altes de Madrid o de Barcelona s’asseca cada vegada que algú en nom del PP aixeca el dit per avergonyir els dirigents de Convergència o del PDECat pel tres per cent. No perquè el tres per cent no sigui una vergonya absoluta, que ho és i com a tal ha de ser perseguida, jutjada i sentenciada fins a les últimes conseqüències, sinó perquè és insòlit i extremadament tòxic que l’únic partit investigat judicialment en el seu conjunt per corrupció s’atreveixi encara a recrear la rondalla de l’ase que s’enreia del porc tractant-lo d’orellut. I es perd una collita sencera de taronja cada vegada que un dirigent de C’s gosa escainar també sobre corrupció, ells que van signar un pacte per la regeneració amb el PP i són escarnits a la cara pels seus mateixos socis.

Ara bé, la màxima corrupció a què pot descendir no un o altre partit polític, sinó un estat de dret sencer, és la celebració de judicis polítics. A partir d’aquí, el que s’extingeix és l’essència i la noció mateixes de la democràcia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT