Bauman contra el no ser
Bauman sempre era el mateix, era la realitat la que no aturava de canviar. I allà on hem escrit “realitat” potser fora més adequat escriure “Europa”, perquè aquest era l’objecte d’estudi i la matèria de reflexió (i podem afegir-hi la passió, en el sentit etimològic del qui passa per alguna cosa) d’aquest filòsof. Una Europa sempre canviant, proteica si se’m permet la paraulota, que en els anys de vida de Bauman i dels seus pares ha mudat de pell brutalment moltes vegades: l’Europa de les darreries de la Revolució Industrial, la de la Revolució Bolxevic, la de les dues Grans Guerres, la de la reconstrucció, el Mercat Comú i la UE, la del Mur de Berlín i la de la caiguda del Mur, la de la Guerra Freda, la de l’euro, la de la revolució de les tecnologies i les xarxes socials... Totes aquestes Europes ha viscut, heretades o en carn pròpia, Zygmunt Bauman, i ell les ha observat, pensat i escodrinyat totes, des de la seva talaia certament poc canviant del jove polonès, jueu i pobre, soldat amb els russos i combatent contra el nazisme que va ser tota la vida. El pensador de la realitat líquida va poder ser-ho perquè comptava amb una sòlida identitat personal de supervivent.
Milan Kundera ha descrit Polònia com un país que coneix bé la por de no ser, i aquesta por, la visió d’aquest abisme que Bauman va haver de sofrir perquè es va engolir davant dels seus ulls el món dins el qual havia crescut (Bauman tenia catorze anys quan els alemanys van envair Polònia), és la gran pregunta, l’obscura i ominosa pregunta, a la qual em sembla que ha intentat donar resposta amb tota la seva obra. Segurament hi haurà mestretites de merda sul nasso que li retrauran la presumpta mancança de ser un filòsof que no ha construït un sistema de pensament, però és que Bauman estava massa ocupat a atendre la realitat per entretenir-se a edificar respectables i monumentals sistemes perquè després un estol d’acadèmics s’entretinguessin a fer-ne l’exegesi. Ell era un europeu del segle XX, tal com volia Zweig, que lluitava contra el no-res, i el no-res no li va donar treva en cap instant de la seva vida d’europeu adult, armat amb una ètica del treball forjada entre els obrers de Poznan i la soldadesca russa. No tenia temps per a sofisticacions, però sí per a formidables intuïcions, fogonades de lucidesa que il·luminaven tot sencer el firmament occidental.
Bauman era una paret mestra, un frontó de voluntat de comprendre contra el qual s’estavellaven les contínues incerteses del seu temps. Per això pensava l’actualitat, perquè intentava ser tan infatigable com ella, i per això el seu últim llibre (Desconeguts a la porta de casa, publicat en català per l’editorial Arcàdia i oferit per l’ARA als seus lectors no fa ni tres mesos) es fixava en els refugiats, en els quals forçosament havia de veure emmirallada la seva família fugint de l’Holocaust. La modernitat líquida? Una etiqueta tan encertada que ha acabat adquirint les propietats de la realitat que designa, és a dir, que ja no significa res.
