Camí a la perdició
Els periodistes que cobren per buscar-li virtuts a Rajoy acostumen a destacar-ne que és un polític “amb un gran control dels temps”, però el cert és que, pel que fa al Procés, de moment és l’agenda del Govern la que condiciona la de l’executiu espanyol. Això es va veure de forma més contundent que mai en la jornada d’ahir, durant la qual es va obrir i tancar una crisi de govern en menys de vint-i-quatre hores, mentre es duia a terme la feina principal, que era la presentació de la llei del referèndum. El govern d’Espanya encara està celebrant el fracàs del concurs per comprar les urnes, com si amb això haguessin avançat en algun aspecte.
Se suposa que Rajoy, com té per costum, està fent la digestió feixuga que precedeix les seves preses de decisions sobre assumptes importants. I se suposa també que això passarà demà, i que en tindrem notícia després de la reunió del president espanyol amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. Des de la seva flamant Espanya plural i nació de nacions, Sánchez ha arribat a la innovadora conclusió que el referèndum és il·legal i que no s’ha de celebrar, però també li demanarà a Rajoy que faci alguna cosa que pugui assemblar-se a una negociació i a un diàleg.
Després de la torrentada d’insults i de les acusacions d’extrema gravetat que el PP i el seu govern han expel·lit durant les últimes hores contra Puigdemont i contra el referèndum, d’una virulència insòlita fins i tot en un panorama polític tan perdudament groller i sorollós com l’espanyol, diguem que no s’ha preparat ben bé el terreny per a cap intercanvi de parers civilitzat i raonable. Ha estat el secretari d’estat de Relacions amb les Corts, número dos de la dialogant vicepresidenta Sáenz de Santamaría, José Luis Ayllón, qui ha titllat el president de la Generalitat de feixista, i no un tertulià de 13TV. Si es permet (i fins i tot s’aplaudeix) que els més alts responsables polítics del govern s’expressin en aquests termes, costa d’imaginar amb quina cara s’ha de presentar Rajoy davant del Govern a dialogar res. I abans, a quina mena d’entesa pot arribar el mateix Rajoy amb Pedro Sánchez, tenint en compte el disgust més que profund que li produeix la persona del socialista caigut i ressuscitat, idèntic a ell mateix.
L’unionisme insisteix en la suposada solitud de Puigdemont, però la veritat és que a prop de Rajoy ja només s’hi veu l’encorbada figura de Cs, fins al punt que, per aprovar els pressupostos, el PP va haver de recordar que les Canàries existeixen, i a preu d’or. Mentrestant, Margallo, l’estudiantet de Harvard, afirma que la llei del referèndum obliga el govern espanyol a actuar sense més dilacions, mentre Albiol anuncia la suspensió de l’autonomia amb la il·lusió d’un nen amb sabates noves. Fa l’efecte que fins i tot ell ha entès que tota l’estratègia dels seus caps es redueix a la coerció per la coerció. I aquest sí que és el camí més curt cap al fracàs, i en aquest sentit no deixa de ser interessant escoltar el silenci del delegat Millo.
