28/06/2017

Clavegueres desbordades

2 min

Té pinta de dolent de pel·lícula, parla com un dolent de pel·lícula i galleja com un dolent de pel·lícula. De pel·lícula dolenta, esclar, de tan mala casta com el personatge. L’excomissari Villarejo és un individu que ara està sota els focus per l’operació Catalunya, però que carrega un extens currículum d’infàmies que arrenca amb les anomenades Brigades Político-Socials del règim franquista i que inclou tortures a detinguts (de les quals ell mateix braveja en alguna entrevista) i el presumpte apunyalament d’una dona de Madrid, aquí en funcions d’esbirro per compte d’altri. Mentider compulsiu (tota la seva vida és una mentida constant), qualsevol cosa que pugui dir un subjecte com aquest ha de ser posat en severa quarantena, fins i tot quan diu coses tan versemblants com que el president Rajoy i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, artífexs màxims de la mai nascuda operació diàleg, estaven al darrere de les persecucions i les intoxicacions policials i judicials contra polítics catalanistes i/o independentistes. I, tanmateix, a pesar de la seva total manca de credibilitat, Villarejo s’ha tornat loquaç i ha descobert que li encanta garlar davant dels micros i les càmeres, i fins i tot ha decidit mostrar-nos (ni que sigui mal disfressada) la cara.

Villarejo s’ha convertit, doncs, en la celebrity en la seva especialitat, però no és l’únic del seu ram al qual ens hem hagut d’avesar a trobar a dins la sopa i tot. Altres alts comandaments de les clavegueres de l’estat espanyol com Marcelino Martín-Blas, Eugenio Pino, Félix Sanz, Daniel de Alfonso i, per descomptat, l’abnegat ministre Jorge Fernández Díaz han adquirit també en poc temps, per decisió pròpia o per haver estat enxampats a causa de la seva torpesa, un protagonisme mediàtic tan espectacular com del tot incompatible amb la tenebrosa naturalesa de les funcions que duen o havien dut a terme. Les clavegueres, a pesar que se sàpiga que existeixen, se suposa que no s’han de veure ni s’han de notar. Dels responsables dels serveis secrets i dels policies encarregats de pegar, torturar, intimidar, coaccionar, inculpar amb proves inventades o manipulades, i d’agredir i matar si s’escau (recordem Lasa i Zabala), se n’espera, com a regla d’or del seu ofici, un silenci tan sepulcral com el d’algunes de les seves víctimes. Però en canvi aquí tenim els servidors més abjectes del Regne d’Espanya, catapultats a una notorietat tan sorprenent com repulsiva, i en alguns casos parlant pels descosits com si fossin tertulians futbolístics.

El fenomen indica dues coses. Una, la ineptitud del govern d’Espanya, que es troba que les clavegueres li han rebentat i que, lluny de trobar cap manera d’obturar-les, veu com de cada dia se li obren més vies d’aigües fecals. I l’altra, l’alarmant ambivalència de la fiscalia, tan prompta a interrogar funcionaris i treballadors públics i a actuar contra tot el que té a veure amb un referèndum mentre s’absté d’actuar d’ofici davant d’aquesta inundació d’immundícia per a la qual la paraula escàndol queda molt curta.

stats