Publicitat
Publicitat

Danys irreparables

El govern d’Espanya va fer ahir un cop d’estat contra Catalunya (i contra Espanya sencera, cosa que sembla que alguns comencen a veure)

El govern d’Espanya ha fet avui un cop d’estat contra Catalunya (i contra Espanya sencera, cosa que sembla que alguns comencen a veure). Avui el govern d’Espanya ha fet saltar pels aires totes les garanties jurídiques relatives a les llibertats ciutadanes i ha violentat de manera extrema tota la construcció institucional de l’Estat, a més de posar en un perill més que seriós la convivència ciutadana i la cohesió social. L’expressió cop d’estat no la fem servir tan sols nosaltres sinó també, per exemple, un diari com Le Monde, poc sospitós de radicalisme. Avui, amb els fets encara en curs, la premsa internacional parlava de detencions arbitràries d’alts càrrecs i de desplegament sense precedents de la policia paramilitar. Han entès que el que està en joc ja no és la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya sinó la mateixa democràcia al sud d’Europa, en un estat membre de la UE.

És raonable preguntar-se què espera aconseguir el PP amb aquesta envestida totalitària que situa el conflicte entre Catalunya i Espanya en un punt irreversible, en què de moment ja es pot dir que han cancel·lat el model d’estat dissenyat i construït del 1978 ençà. Havent-hi com hi havia altres opcions, per què trien aquesta, la pitjor de totes? Hi ha dues menes de motivacions que ajuden a respondre a aquesta pregunta, d’interès i de convicció. L’interès és que, a hores d’ara, el PP és presoner de les seves paraules i, després d’haver proclamat una i mil vegades que no hi hauria referèndum, saben que si el referèndum s’arriba a celebrar significa el seu desallotjament del poder.

Havent-hi com hi havia altres opcions, per què el govern espanyol tria aquesta, la pitjor de totes?

I els dirigents del PP saben també que, si són desallotjats del poder, el que els espera és la presó. Per la corrupció insuportable amb què han podrit tota l’administració i bona part de la societat espanyoles, i qui sap si ara també per delictes contra les llibertats ciutadanes. Però la presó els espera tan aviat com la justícia es vegi lliure de les seves manipulacions. Per a ells, mantenir-se al poder no és tan sols una aspiració més o menys legítima, sinó una qüestió d’estricta supervivència com a organització.

Les motivacions de convicció les va explicar a la perfecció Miguel de Unamuno en una carta a Azorín del 14 de maig de 1907, comentant la reacció furibunda que havia despertat dins l’espanyolisme la victòria electoral de Solidaritat Catalana. Deia Unamuno: “ Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. Trenta-un anys més tard, al paranimf de la Universitat de Salamanca, després que el general falangista Millán-Astray l’hagués increpat al crit d’“ ¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!”, Unamuno li va replicar amb unes altres paraules plenes de raó: “ Venceréis, pero no convenceréis”. Aquesta vegada, ni una cosa ni l’altra. Calia aquesta trencadissa irreparable per deixar lloc a la llibertat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT