26/09/2016

Ecotaxa, sol i platja

2 min

A les Balears, allò que coneixem com a ecotaxa (el típic impost sobre el turisme que cobren a la gran majoria de països del món occidental sense gaires problemes) s’ha problematitzat de tal manera que du camí de convertir-se en un personatge del ric imaginari popular del país, com la Beateta o el dimoni cucarell, segons com se la miri. L’ecotaxa va ser el motiu principal de la caiguda del primer Pacte de Progrés (1999-2003), perquè a l’executiu presidit per Francesc Antich se li va acudir implantar-la sense consens previ amb el sector hoteler, intentant fer veure que, com explica molt bé Guillem Frontera a la seva última i excel·lent novel·la, aquestes illes són o podrien arribar a ser alguna cosa més que Sicília sense morts (gosaríem afegir que pel simple motiu que els morts no acostumen a donar beneficis). Santa innocència o falta de previsió, allò li va costar, a aquell govern, una campanya de desprestigi i de por -incloent-hi empresaris turístics amenaçant els seus empleats de perdre el lloc de treball si tornaven a governar aquella colla d’arreplegats- que a pocs esquerranosos els varen quedar ganes de jugar amb les coses de menjar, sobretot quan es cobren en negre.

Ara ja anem pel tercer Pacte de Progrés -encara que cap dels seus protagonistes vulgui anomenar-lo així, per no invocar precedents inconvenients-, capitanejat per Francina Armengol, i s’ha arribat a aconseguir la reimplantació de l’ecotaxa, però aquesta vegada consensuada amb el sector mitjançant la corresponent comissió mixta que reuneix poders públics i privats. Solució òptima? No gens, perquè per una banda es produeix la paradoxa que els mateixos empresaris que han donat el seu vistiplau al reglament de l’impost no dubten a denunciar que és una porqueria cada vegada que en tenen ocasió, mentre que, per l’altra, es dóna la circumstància que l’administració, una vegada recuperat el tribut, no troba la manera d’aplicar-lo ni tampoc la d’invertir els diners que se’n recapten, precisament per falta de consens. Fets, per exemple, com el d’oblidar-se de cobrar l’ecotaxa als refugis de muntanya i després reclamar els diners a aquests establiments de forma retroactiva (tal qual) no ajuden precisament a formar una imatge de gestió impecable de l’assumpte. I per si tot plegat no fos prou, la regulació pendent del lloguer turístic, patata calenta que tampoc no s’encerta a refredar degudament, acaba d’embullar la troca de mala manera i genera una sensació d’improvisació i de disputa interna entre els membres del govern (perquè tothom sap que el PP, Partit del Poder per la gràcia de Déu, no en té, de disputes internes) que tampoc no ajuda a res.

La confusió és de prou magnitud per guardar-nos de donar consells de setciències. Bé, potser només un, però de mínims: si ens hem de resignar que tanmateix ses eminències els hotelers menin els nostres governants com a xotets de cordeta, si més no que els governants facin el que puguin per no travar-se ells mateixos amb la cordeta.

stats