Publicitat
Publicitat

L’esperit de la Transició

El que està passant i el que passarà en els propers dies significa que hi ha opressors i oprimits, i que s’ha d’escollir estar amb els uns o amb els altres

Sap greu per totes les persones (moltes) que des de la mort de Franco fins aquí es varen comprometre de bona fe en la construcció d’un estat democràtic a Espanya. Però, quaranta anys més tard, el balanç del sistema polític nascut amb la Constitució del 1978 es pot resumir en dues paraules: corrupció i autoritarisme, exactament les dues principals estructures d’estat damunt les quals es va sostenir el règim franquista durant els quaranta anys anteriors, i que va deixar (“ atado y bien atado ”) com a herència. Justificar aquests quaranta anys de democràcia merament formal dient que en el seu transcurs “hem avançat molt” és molt semblant a afirmar que Franco no va ser tan dolent perquè va construir carreteres i pantans i va posar la vejés. Són les societats les que avancen, més o menys en sintonia amb el ritme que marca l’època i el món en què viuen, i sovint ho fan a pesar dels seus governants i no gràcies a ells.

El sistema polític nascut amb la Constitució del 78 es pot resumir en dues paraules: corrupció i autoritarisme

El cop d’estat i la repressió que el govern d’Espanya perpetra aquests dies contra Catalunya és el certificat de defunció de l’anomenat esperit de la Transició, que havia d’acabar malament perquè es basava en massa mentides, ocultacions i silencis. I humiliacions. No calia tornar a passar per damunt dels vençuts de la Guerra Civil, però es va fer tan aviat com n’hi va haver ocasió (amb la Loapa) i d’aleshores ençà el guerracivilisme i la catalanofòbia han continuat essent, amb més o menys intensitat, les senyes d’identitat de la política espanyola, el seu ADN. Fins que hem arribat a l’esclat d’ara, en què no tan sols l’esperit de la Transició sinó també les llibertats ciutadanes consagrades per la Constitució han saltat pels aires, i ho han fet a mans de qui té la responsabilitat de servir-les i protegir-les.

El que està passant i el que passarà en els propers dies significa que hi ha opressors i oprimits, i que s’ha d’escollir estar amb els uns o amb els altres. No hi ha més opcions vàlides, perquè ara el silenci no vol dir prudència sinó complicitat i connivència amb els opressors. Ho dic especialment per l’esquerra, tant espanyola com catalana, que encara intenta fingir que no ho veu clar. Tant o més miserable que la prepotència dels repressors és l’anuència dels qui es parapeten en una equidistància que no existeix.

Què espera Miquel Iceta per divertir-nos amb una nova ballaruga? ¿És que Pedro Sánchez va renéixer de les seves cendres polítiques per donar suport, ni que sigui callant, a una situació que avergonyeix el món sencer? ¿Ha consultat Joan Coscubiela al seu fill si vol viure en un país autoritari, comandat pels mateixos que el varen aplaudir amb tant d’entusiasme fa unes setmanes al Parlament? ¿Tots els que porten mesos afirmant que tan culpables són els uns com els altres de la situació encara no han aconseguit distingir entre un estat totalitari i un poble que només demana exercir el dret a vot? L’esperit de la Transició, la gran excusa, s’ha acabat per sempre. I avui estem davant d’un atemptat contra les llibertats que cap demòcrata, cap persona decent, pot acceptar. Ni tan sols callant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT