Publicitat
Publicitat

Garanties

Els comuns i els grans sindicats insisteixen a exigir al Govern garanties sobre el Procés. Garanties? No estem comprant un electrodomèstic. Sorprèn que aquesta part de l’esquerra s’encalli amb tanta contumàcia en la petició de garanties, quan per tradició i per formació ideològica ells haurien de saber millor que ningú que mai cap transformació social significativa (i la que comporta el Procés ho és) s’ha dut a terme amb garanties. El president de la Generalitat garanteix que cap ciutadà serà obligat a res, i que els agents electorals seran els voluntaris que s’hi presentin, siguin funcionaris o tinguin l’ocupació que tinguin, si en tenen. ¿No els sembla prou garantia? A mi sí, però potser és perquè pertanyo al feliç gremi dels autònoms, tan allunyat de les preocupacions de certs diputats dits d’esquerres i de certs dirigents sindicals, i tan aliè a la idea de garanties, que ens sona a exotisme i a privilegi burgès.

De tota manera, a ningú se li escapa que les garanties no són més que l’últim subterfugi per dilatar encara més la presa de posició definitiva d’aquestes organitzacions en relació al Procés, la decisió de donar-hi allò que popularment es coneix com un bon sí o un bon no. Bé, de moment el que tenim garantit (per llei, i mai més ben dit) és la postura i la resposta de l’estat espanyol, a través del govern i dels diversos poders i les institucions que els representen. Hisenda, per exemple, posa traves al nombre de places de mossos d’esquadra previstes pel Govern, en una situació d’alerta terrorista de quatre sobre cinc. Em ve al cap la repulsiva conducta del delegat del govern Enric Millo, quan va intentar fer demagògia política contra el Procés a partir de la mort d’una nena de Blanes de vuit anys: seguint aquesta línia barroera, no és exagerat malpensar que algú pugui arribar a alegrar-se d’un atemptat jihadista a Catalunya per poder usar-lo contra Puigdemont i el seu govern.

Les garanties són un subterfugi per dilatar més la presa de posició de certa esquerra en relació al Procés

O el fiscal general, José Manuel Mazas, per posar un altre exemple: un fiscal general reprovat pel Congrés per la seva notòria complicitat amb els interessos del PP, que hauria d’haver dimitit com a conseqüència de l’escàndol del seu amic, el ja exfiscal en cap d’Anticorrupció Moix, i que es permet d’amenaçar els voluntaris per la celebració del referèndum anunciant que la fiscalia actuarà “sense complexos” contra ells. Val a dir que només ha aconseguit, com a resposta, un augment espectacular de peticions de ciutadans que volen ser voluntaris.

Les amenaces i els intents més o menys explícits de coerció i repressió sí que els tenim garantits, doncs. Sembla un argument suficient perquè comuns i sindicats esvaeixin els seus dubtes i donin per fi una resposta que ja no poden postergar més. Si no és que han caigut en el mateix error que el govern d’Espanya i no han entès que el Procés no és una iniciativa del Govern, sinó dels ciutadans de Catalunya. I que aquesta, la de la ciutadania, és l’única garantia que tindran i que han de voler. Els hauria de bastar.

Més continguts de