“Hasta el rabo todo es toro”
En el moment d’escriure això, l’última notícia sobre el recurs del Tribunal Constitucional contra la prohibició dels toros a Catalunya era que se’n posposava l’anunci fins a una propera reunió dels magistrats de l’alt tribunal. L’ajornament sembla només una cirereta, un toc de suspens afegit com els d’aquelles pel·lícules avorrides en què el malvat de la funció s’aixeca encara una o dues vegades després que suposadament ja l’hagués mort el protagonista, perquè en aquesta nova aventura del TC, una vegada més ja tot està dat i beneït i és més previsible que un editorial d’El País. En una nova demostració d’independència judicial i de separació de poders, i atents com sempre als problemes reals de la gent, Ses Excel·lències del TC, a proposta de l’Excel·lentíssima Senyora Encarnació Roca, estan acord a sentenciar que el Parlament es va extralimitar en les seves competències en prohibir les corrides de toros, perquè com a màxim pot aspirar a regular-les. Així doncs, els senyors vestits de manera estrafolària, amb els seus estocs i banderilles, podran tornar a torturar bous fins a la mort a les places catalanes, i a fer-hi la volta exhibint orelles i cues ensangonades, entre els crits d’una colla d’energúmens que els porten damunt les espatlles, per mandat constitucional. Es veu que això que acabo de descriure massa succintament és una “tradició cultural”, que mereix ser imposada perquè -sempre segons el TC- “no atempta contra la dignitat humana”, i els magistrats citen aquí l’exemple de l’ablació de clítoris.
Ja es veu que amb aquest nivell argumentatiu no arribarem gaire lluny, perquè la dignitat humana també es pot mesurar per la manera com els humans tracten els animals. Però deixem-ho estar. De la festa taurina en sorgeixen moments estel·lars de la cultura, com aquell protagonitzat pel torero Rafael Gómez, el Gallo, que, en ser-li presentat Ortega y Gasset aclarint-li que era un filòsof, va declarar: “Tié que habé gente pá tó”. O com aquella lectura pública que Federico García Lorca va fer del seu pitjor poema, el Llanto por Ignacio Sánchez Mejías, que precisament va sobre la mort d’un torero en ser travessat pel banyam del bou: quan Lorca va repetir per enèsima vegada la tornada del poema (“A las cinco de la tarde, / a las cinco en punto de la tarde”), algú del públic no va poder més i el va interrompre: “¿Y a qué hora dice que era esto, maestro?” No faltarà qui repeteixi que Picasso i Hemingway eren fervents admiradors de les corrides, però és que Picasso i Hemingway també solien maltractar i humiliar les seves dones, i el fet -seguint el raonament del TC- que fossin genis en les seves respectives disciplines no fa que afortunadament se’ls consideri avaladors de cap “tradició cultural” basada en el primitivisme i la violència física o psicològica.
Dissabte passat, 7RM, la televisió autonòmica de Múrcia, va emetre una “classe pràctica” de toreig per a infants. Proposem que algun magistrat del TC presenti la corresponent ponència sobre la qüestió, a veure si ens eduquen a tots d’una vegada.
