Millor que tinguin l’argumentari
El problema és que els partits seriosos elaboren argumentaris, que són les frases o consignes que els seus múltiples representants han de repetir, tant si ve a tomb com si no, quan els pregunten per qualsevol cosa. Així, quan vostè escolti, posem per cas, que a un polític se li demana quina hora és i ell respon que tots els que se salten les lleis ja saben a què s’exposen, no és que el polític en qüestió sigui dur d’orella, sinó que està recitant l’argumentari del partit. L’hi va el sobre de la paga, si se’ns permet de dir-ho així.
El PP, com que és un partit seriós, elabora els seus argumentaris, que ara també fa arribar a la gestora del PSOE. El d’aquesta setmana diu ben clar que qualsevol partit que no guillotini públicament el seu secretari general per tal de donar suport a un govern de Mariano Rajoy és un partit radical, i especifica que la radicalitat és el gran mal de la política espanyola. En un nivell més alt d’aprofundiment, s’aclareix també que l’actual govern de Catalunya està format per radicals, que compten amb el suport d’uns altres que són més radicals encara. No ho especifiquen, però es refereixen a Junts pel Sí i la CUP.
Aquesta intensa tasca argumentativa del PP obliga el cap de files del partit a Catalunya, Xavier García Albiol, a aprendre’s abnegadament l’argumentari tan bon punt el rep, i a servir-lo a la ciutadania salpebrat amb la seva celebrada oratòria. No és una tasca fàcil, aprendre a dir una paraula de cinc síl·labes com radicalitat sense entrebancar-se, i a sobre en bilingüe. Però, complidor com ningú, Xavier García Albiol s’hi aplica, i acaba dient coses com “El president Puigdemont gobierna como los que se huelen el sobaco a la salida del Parlament y después se chupan el dedo”, en referència a un gest de la diputada cupaire Anna Gabriel captat per una càmera inesperada. Albiol va fer aquesta observació a l’escola de tardor del PP de Tarragona, i la reproduïm en la seva versió original en castellà perquè el mot sobaco, en la prosòdia albioliana, adquireix unes ressonàncies gairebé wagnerianes.
És cert que a la diputada Gabriel, mentre abandonava l’escó, li va venir de gust passar-se un dit per sota l’aixella i posar-se’l no a la boca, com afirma Albiol, sinó al nas, cosa que potser a la CUP li sembla antisistema però que a mi tan sols em sembla una marranada. Ara bé, encara més repulsiu és el comportament d’un representant de la ciutadania capaç d’agredir un manifestant en plena via pública, com va fer l’any 2006 un regidor de l’Ajuntament de Badalona anomenat Xavier García Albiol en un acte del PP a Martorell, on varen acudir un grup de ciutadans que els increpaven picant cassoles. I és que hi ha polítics que val més que se’ls subministrin argumentaris per anar-los declamant, perquè si no acaben repartint mastegots al personal. A alguns no ens fa cap il·lusió ser representats per polítics que es complauen a brutejar, però encara menys pels que, en comptes de l’aixella, posen la mà damunt la cara dels altres.
