Ni han prescrit ni prescriuran
És una notícia excel·lent per a la restitució de la memòria històrica que el govern de les Balears i el de Catalunya decideixin col·laborar en l’obertura de la fossa comuna de sa Coma, a Mallorca, on es calcula que hi ha enterrades més de cinc-centes víctimes republicanes (la majoria catalanes) dels assassinats comesos pels feixistes durant la Guerra Civil. S’aprofita així l’impuls proporcionat per l’exhumació recent de la fossa de Porreres, i es comença a posar llum sobre la negra història del feixisme a Mallorca, que va matar més de dues mil persones en tres setmanes de guerra, només a la zona de Manacor. I és una altra magnífica notícia que la Generalitat de Catalunya, a través del conseller Romeva i el Memorial Democràtic, comparegui com a col·laboradora en l’anomenada “querella argentina”, que la justícia d’aquest país llatinoamericà ha obert contra els crims del franquisme, i que ha topat amb l’obstrucció altament altiva de l’estat espanyol.
Cal recordar que fa pocs mesos la Fiscalia General de l’Estat va emetre una ordre que prohibeix expressament, a tots els jutges i fiscals espanyols, cap mena de col·laboració amb la jutge argentina María Servini, que instrueix el cas. Cal recordar-ho i subratllar-ho, perquè és extremadament feridor i ofensiu: la més alta instància fiscal d’un estat que es diu democràtic prohibeix a la totalitat de la seva magistratura i del seu ministeri fiscal la col·laboració amb la justícia d’un altre país quan del que es tracta és d’investigar les atrocitats comeses pel bàndol franquista. Aquesta prohibició, tan insòlita com contrària a la lògica democràtica més elemental, va ser ordenada per la fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, la mateixa que va inaugurar l’any judicial amb la totalitària proclama que “no és la llibertat la que fa lliures els ciutadans sinó la llei”. Madrigal fou cessada del càrrec el mes de novembre passat, però no per aquestes paraules intolerables sinó per algun politiqueig abstrús del Partit Popular. Tal vegada sigui sobrer consignar que el seu successor, José Manuel Maza, no tan sols no ha desqualificat la barbaritat proferida per Doña Consuelo sinó que manté la prohibició de col·laboració amb la justícia argentina per a tot el que concerneix als crims del franquisme.
L’únic argument que és capaç d’esgrimir l’estat espanyol per defensar la seva postura és que aquests crims “han prescrit”. Ens proporcionen així una demostració insuperable del fet que la llei, per molt llei que sigui, pot ser injusta, i que aleshores cal que sigui derogada i substituïda per una altra legalitat no fraudulenta. Els crims del franquisme poden haver prescrit segons un termini absurdament fixat en una llei pels qui es consideren còmplices, o hereus dels còmplices, d’aquests crims. Però no han prescrit ni prescriuran en la memòria de les víctimes i dels seus descendents. Mentre això no s’accepti i s’actuï en la reparació d’aquesta memòria, la paraula democràcia, a Espanya, serà una broma macabra, d’un gust pèssim.
