Publicitat
Publicitat

Per què ens ofèn la imatge de Franco

La imatge de Franco ens ofèn perquè som ciutadans d’un país que encara és essencialment franquista. Als quaranta anys de dictadura hi hem de sumar quaranta anys més d’una democràcia formal que no ha significat res més que la pervivència del règim sota la carcassa d’un estat de dret que mai ha funcionat com a tal. Les diferències més remarcables entre un període i l’altre són que actualment els ciutadans ja no som assassinats ni enviats a l’exili per ordre de l’estat, i que durant més de dues dècades hem gaudit dels beneficis del model conegut com a societat del benestar, ara ja periclitat. Són diferències substantives, és innegable. Però insuficients per ocultar que actualment el franquisme no tan sols no té res de residual sinó que segueix políticament, institucionalment i culturalment viu.

El partit més important de la política espanyola (en diem partit per inèrcia, tot i que en realitat es tracta d’una presumpta banda criminal organitzada) no tan sols s’ha negat reiteradament a condemnar el règim sinó que dóna cobertura a aquells que han insistit a fer-ne apologia, fins i tot utilitzant la violència. Els crims del franquisme (inclosos els de guerra) no han estat jutjats, i un jutge de trajectòria tan qüestionable com Baltasar Garzón només va ser castigat quan se li va acudir d’obrir un sumari amb aquest propòsit. Fa pocs dies la pretensió de la jutge argentina María Servini de processar el franquisme va topar amb una instrucció de la fiscal general de l’Estat que prohibeix que cap jutge o fiscal espanyol col·labori amb aquesta magistrada.

El franquisme no tan sols no té res de residual sinó que segueix políticament, institucionalment i culturalment viu

Les investigacions sobre les fosses comunes són sistemàticament obstruïdes, i ni el simbòlic cadàver del poeta Lorca ha estat encara localitzat. Fa dos dies s’arxivava la causa contra el ministre de l’Interior en funcions per un escàndol polític de la mateixa naturalesa i gravetat que el que fa quaranta anys, als EUA, va acabar amb la carrera del president Nixon (se’n va dir Watergate), mentre la Fiscalia iniciava un procés contra la presidenta del Parlament català per haver permès una votació d’acord amb el reglament de la cambra: se l’acusa de prevaricació i desobediència (?). L’actual cap de l’Estat és un rei que ostenta aquesta dignitat pel fet de ser fill d’un altre rei, posat al tron per decisió de Franco, i que fa un parell d’anys va haver d’abdicar sota la pressió d’un cúmul d’escàndols de corrupció. Quan Correa afirma que durant molts d’anys a Espanya molts feien el mateix que ell, no tan sols té raó sinó que podria afegir que se seguia fent el mateix que ja es feia durant el franquisme: aprofitar el sistema institucional per robar als ciutadans.

No seguiré per falta d’espai. Només cal afegir que no tinc cap dubte de les conviccions antifranquistes de l’alcaldessa Colau ni dels responsables de l’exposició del Born. Però els discursos imaginatius sobre assassins de masses com Franco són un luxe només a l’abast de les societats que han tingut l’oportunitat de fer net del dolor i les ferides del passat. I és obvi que no és el nostre cas.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT