La raó i el dret (de Bárcenas)
El pitjor que ens podria passar com a societat seria convertir l’escàndol en rutina. I la segona cosa més dolenta que ens podria passar seria deixar-nos dur per la temptació de ser implacables amb la corrupció del PP i en canvi mostrar-nos comprensius o contemporitzadors amb la del PSOE o, encara pitjor, amb la de Convergència. La compareixença d'avui de Luis Bárcenas davant de la comissió del Congrés de Diputats que investiga el finançament il·legal del PP ha estat una poderosa invitació a deixar-se dur per aquests baixos instints (mandra mental i moral, i doble vara de mesurar), que és cert que cal evitar com sigui.
A pesar dels esforços que ha fet la política espanyola per convèncer-nos del contrari, en principi una comissió parlamentària és una cosa seriosa, i si tu n’ets el protagonista, aleshores se suposa que hauries de preocupar-te. A Bárcenas, però, no li preocupava gens la comissió i sí, en canvi, les dues causes judicials que té obertes (pel mateix motiu, la caixa B del PP) i que li poden costar més de quaranta anys de presó. De manera que ha optat per acollir-se al dret a no respondre a les preguntes dels portaveus parlamentaris, a fi de no dir res que es pogués utilitzar per incriminar-lo.
D’aquesta manera, l’espectacle d’un rosari d’homes i dones adreçant preguntes i consideracions a un personatge silent s'ha convertit en una escena idònia per a algun film dels germans Coen, que tenen aquella vena tan efervescent d’humor absurd. L’extresorer del PP ha trencat, això sí, el seu mutisme amb petites explosions d’ira, com la que ha tingut, de forma humanament comprensible, en veure’s interpel·lat per un individu com Toni Cantó. Tampoc s'ha sabut controlar davant d’Irene Montero (l’al·lèrgia del PP a Podem és sincera), i encara menys davant de Joan Tardà: davant el qual Bárcenas, caient en el més absolut ridícul, ha pretès comparar (ja ho havia fet Albiol fa uns dies, senyal que la idea figura en els argumentaris del partit) el fangar dels comptes del PP amb el cas del frau de tabac comès per Jordi Ausàs a títol exclusivament personal i sense cap vinculació amb la seva activitat política. El PP demostra un estat nerviós francament deteriorat quan intenta refugiar-se rere una tracamanya tan absurda.
Tardà també ha estat encertat en recordar que aquí no es tracta de la corrupció d’un individu ni d’un partit sinó la de tot un sistema que ha contemporitzat amb una manera de fer les coses, i que fins i tot l’ha aplaudida i premiada. En certa manera, el que se li ha de retreure al PP és haver sabut sintonitzar millor que ningú amb el pensament i el desig reprimits d’una part molt important de la ciutadania. Això explica en part la supèrbia de què fan gala els seus dirigents quan es veuen acorralats, fins al punt que Bárcenas no ha dubtat a afirmar: “El meu dret a la defensa està per sobre de la sobirania nacional”. Tècnicament potser té raó, però dites per ell i en aquell context, aquestes paraules són un escàndol. I el pitjor seria avesar-nos-hi i convertir l’escàndol en rutina.
