O referèndum o estampida
El president Puigdemont va voler fer un esforç de claredat en el seu discurs, i tant va ser així que se li va entendre tot. El resum -amb subtext inclòs- seria: “Jo sóc al càrrec perquè es faci un referèndum i el faré la segona quinzena del setembre que ve; el que ja no tinc tan clar és que aquests d’aquí em deixin fer-lo”. Subratllem el sintagma “aquests d’aquí” perquè no s’hauria de confondre amb “aquells d’allà”. “Aquests d’aquí” són les diputades de la CUP, que insisteixen a fer-se valdre amb la idea que són capaces d’atorgar avui la seva confiança a l’actual president i demà deixar-lo sense pressupostos (amb la qual cosa se sobreentén que demà passat li retirarien la confiança atorgada, ja que Puigdemont, sense pressupostos, no podria fer el referèndum, i així fins a l’absurd final). Vostè dirà, home -o dona-, no deuen estar tan trabucades, aquestes de la CUP. Bé, això ho direm, en efecte, vostè o jo, però el president de la Generalitat va donar a entendre que no n’estava tan segur. O referèndum o referèndum, diu el titular en lletres grosses. Però hi ha subtitular, i es refereix directament als condicionants que es reserven aquests (aquestes) d’aquí. En creuar els dos titulars, el que en surt és “o referèndum o campi qui pugui”. I això apunta també a Catalunya Sí que es Pot, que intenta moure un peu per acostar-se a Puigdemont però es troba que el pas no li acaba de sortir. “Puigdemont no pot demanar un xec en blanc per als pressupostos”, diu Coscubiela.
El problema és que, per molt que es repeteixi que hi ha un vuitanta per cent de catalans a favor de la celebració d’un referèndum, aquest vuitanta per cent té una representació política tan poc articulada que les forces que la componen no tan sols no es posen d’acord en un punt fonamental de qualsevol acció de govern (i un referèndum és acció de govern) com són els pressupostos; és que alguns (o algunes) hi juguen amb la mateixa alegria que proposen coses tan necessàries com la retirada del monument de Colom. Jugant amb aquestes cartes, és impossible que l’ombra de l’estampida i del campi qui pugui no plani constantment sobre la partida.
Ara bé, per a estampida i marabunta, la d’aquells d’allà, concretament, els del carrer Ferraz. Al final tindrà raó Fernández Díaz quan diu que el procés sobiranista provoca la divisió de les famílies, perquè de moment ja n’ha dividit una, de família, i de quina manera: la gran família socialista. El procés, en efecte, ja s’ha cobrat la primera víctima política, i es diu Pedro Sánchez. Si per evitar ja no un govern amb suports i/o abstencions nacionalistes o independentistes, sinó simples converses de tempteig per buscar una alternativa al PP, s’ha de procedir a la immolació del líder socialista i qui sap si del partit sencer, doncs s’hi procedeix. Naturalment diran que és pel bé d’Espanya, però només és per poder seguir dormint tranquils al Senat o a les cadires dels consells d’administració corresponents. ¿Obrir diàleg sobre un referèndum a Catalunya? Abans ens fem tots del PP, i en paus.
