Refundem-nos, que el món s’acaba
La reconversió de Convergència Democràtica en un nou partit polític, que serà nou però no serà nou, s’afegeix al corrent actual de formacions polítiques que es refunden, es reinventen, es repensen, es coalitzen, es coalitzen ma non tanto, es coalitzen en la discrepància, es fragmenten i es creen ex novo en formats diversos i tota mena d’acrobàcies. Aquests moviments certament han acabat modificant el panorama sorgit de la Transició, i en principi poden semblar una bona notícia, tot i que seria interessant saber per a què serveixen i cap on condueix tanta bellugadissa.
Aquesta passa de combinacions i pactes de vegades improbables té conseqüències, com per exemple unes segones eleccions, després que múltiples partits i dirigents es passessin una legislatura de cinc mesos sense ser capaços de posar-se d’acord. Bé, sí: Don Pedro Sánchez i Don Albert Rivera van ser capaços d’arribar a un acord absolutament al·lucinant que ara ens diuen que ja no val i que per tant era paper mullat. Amb un matís, i és que Rivera surt reforçat d’aquesta aventura frustrada, mentre que Pedro Sánchez, bé, en surt com a Pedro Sánchez. Tot plegat, temps perdut de mala manera i perjudicis de tota mena per al sofert contribuent.
En canvi, l’altre gran partit espanyol en lliça -i en funcions al govern-, el PP, ni es torça ni es vincla, ni es repensa, ni es refunda, ni es reinventa. Va fent quan toca els seus congressos, que sempre són un cant a la unitat (fins i tot unitat en abstracte, perquè com és sabut de tothom el PP és partidari que tot s’unifiqui i lligat i ben lligat) i s’esforcen a demostrar que estan encantats de conèixer-se entre ells i sobretot a intentar deixar clar que el partit té una solidesa granítica. I, en vista dels resultats electorals que obtenen, és evident que ho aconsegueixen.
Podríem dir-ne l’estratègia de la inflexibilitat. Interessant? Gens. Estimulant? Com contemplar el sostre durant tot el matí. A mi, particularment, em sembla una estratègia que qualificaria de depriment. Però no hi ha dubte que resulta una manera de fer eficaç, perquè a molts electors els agraden les propostes sense moviment ni fissures aparents.
I això ho representa com ningú Mariano Rajoy. El seu estil de Don Tancredo sempre li ha donat resultats, i segur que Rajoy és dels que pensen amb convicció que si una cosa funciona l’últim que has de fer és canviar-la. No es tracta d’una postura pragmàtica, ni estem parlant d’una habilitat política extraordinària, ni de bon tros. Es tracta, únicament, d’asseure’s al portal de casa i esperar a veure passar el cadàver del teu adversari per davant.
Mentre tothom es refunda d’una manera o altra, el PP manté tancades les files entorn d’un líder al qual li és igual esperar i fer esperar el temps que calgui. I és per això que el PP guanyarà les eleccions del 26-J.
