El salari de la por
Interessant la picabaralla protagonitzada fa pocs dies per Pablo Iglesias i Íñigo Errejón (via Twitter, per descomptat) sobre l’estratègia que ha de seguir el seu partit a fi d’aconseguir més suport a les urnes. “Si no fem por als poderosos, ens convertim en un partit més”, deia el líder de Podem. Per al seu número dos, en canvi, la qüestió era una altra: “Aquest no és el repte, el repte consisteix a seduir la part del poble que encara no confia en nosaltres”. Prompte com sempre, Iglesias va respondre amb una de les seves ironies diguéssim que poc amistoses: “Sí, company, però a les eleccions del juny vam deixar de seduir un milió de votants”. Suposo que això forma part del subgènere que ara es coneix com a zasca.
Deia que tot plegat, encara que no ho sembli, és interessant, pel tema i pels personatges. El tema, com veiem, és la vella dicotomia entre la por i la seducció: quina d’aquestes dues forces és més irresistible? Depèn de com s’apliqui cadascuna, i a qui. Fixem-nos que Iglesias no vol fer por a tothom; només “als poderosos” (i, com cantava Raimon, tu ja m’entens), perquè considera que, d’aquesta manera, es guanya el favor de la ciutadania (“la gent”, com en sol dir ell).
En canvi, Errejón considera que als poderosos val més deixar-los al seu aire (mai se sap amb qui t’has d’arribar a entendre un dia o altre), i que es tracta de transmetre el mateix missatge però d’una forma més amable, per tal que arribi a filtrar-se sense impureses dins l’enteniment de la ciutadania (la gent, perdó). Hobbes contra Voltaire, si tirem per elevació. O, en un context més selvàtic, el mascle alfa versus el missioner catequista. És possible que es necessitin l’un a l’altre, i per això la tempesta dins el got d’aigua es va saldar amb una lloa conjunta a la discrepància interna i la transparència en el debat.
De tota manera, recuperant el tan repetit paral·lelisme entre el partit lila i el PSOE que va arrasar a les eleccions espanyoles del 1982, és curiós constatar que sembla que Iglesias i Errejón hagin decidit capgirar els rols que representaven els seus suposats antecessors, Felipe González i Alfonso Guerra. Aquells tenien clar que el guió del poli dolent li corresponia representar-lo al segon de la banda, mentre que la seducció -fins i tot eròtica; González també va triomfar per guapo, com Suárez- era prerrogativa exclusiva del candidat i líder. Iglesias i Errejón, per aquell principi segons el qual per ser com els altres sempre s’hi és a temps, ho han organitzat a l’inrevés, i potser és per això que es va produir aquella pèrdua de vots en comptes del sorpasso de la lletera. Vés a saber. En qualsevol cas, la diferència entre els dos caps de cartell de Podem va quedar immortalitzada en el vídeo d’aquella intervenció d’Iglesias al Congrés en què va citar Felipe González, però per dir que té les mans brutes de calç viva. La descomposició del gest d’Errejón, assegut al costat d’Iglesias, ho diu tot. Aquell dia Iglesias va aconseguir realment fer por, però Errejón va descobrir que, com als clàssics del cinema negre, la por no paga.
