Seleccionant selectivitats
Ja s’ha convertit en tradició informativa, per aquestes dates, publicar la notícia dels alumnes i les alumnes del país que han tret les notes més altes als exàmens de selectivitat. Modestament, em sembla un plantejament periodístic erroni, i a continuació intentaré explicar per què, a veure què n’opinen vostès.
En primer lloc, em sembla contraproduent per als mateixos protagonistes de la notícia. Que si un 8,5 per aquí, que si un 9,7 per allà, que si un 9,6 per allà deçà, com si es tractés del rànquing dels cent metres llisos. Ahir els diaris, les teles i els mitjans digitals n’anaven plens, i cal suposar que avui també hi anirà la premsa escrita.
Entenc que als progenitors d’aquests nanos els deu caure la bava contemplant les efígies dels seus descendents per terra, mar i aire durant un parell de dies, però potser no se’ls ha acudit que l’adolescència i la primera joventut són períodes en què, entre moltes altres coses, hi ha molta crueltat, que l’enveja és molt dolenta i que els seus fills i filles poden ser més fàcilment objectiu de befes i d’ironies que no pas d’enhorabones i reverències.
Hi ha un cert efecte, i ja em perdonaran l’expressió, de mico de fira en aquesta sobreexposició d’uns xavals i xavales que l’únic que tenen en comú és que són estudiants brillants que han obtingut qualificacions extraordinàriament altes.
I després hi ha tots els altres estudiants, la majoria, aquesta sí, silenciosa, que han obtingut qualificacions mediocres, suficients o fins i tot notables i meritòries, i que sovint contemplen amb un punt de frustració com un grupet selecte de companys i companyes seus gaudeixen dels seus quinze minuts de glòria, amb el sentiment d’inferioritat que fàcilment pot comportar.
Sobretot quan alguns pares i mares, que n’hi ha, no es poden resistir a caure dins el joc pervers de les comparacions amb frases del tipus: “Mira en fulanet o na fulaneta, que avui surt a la portada de La Vanguardia i tu aquí, amb el teu sis pelat o amb la teva assignatura penjada”. La lògica de la competitivitat, quan s’aplica al món acadèmic, resulta sempre especialment perniciosa, i només falta que s’alimenti des de l’entorn familiar mateix.
Una cosa és incentivar l’excel·lència, en definitiva, i una altra cosa molt diferent és construir pòdiums i rànquings que, per a més inri, són efímers per definició i que poden resultar dubtosament beneficiosos per a la comunitat educativa. Einstein va ser un estudiant mediocre en diverses matèries, i a Picasso no el van voler a l’Acadèmia de Belles Arts perquè, en opinió dels constructors de rànquings de la seva època, no sabia dibuixar.
