20/07/2017

Triomf pòstum de Dalí

2 min

L’exhumació de les restes de Salvador Dalí, que es practicarà avui amb nocturnitat i al·lucinació, representa sens dubte un triomf apoteòsic de l’artista més enllà de la mort. Deunidó, ser destorbat en el repòs etern i veure profanada la teva vampírica cripta, prèvia retirada del pedrot de mil cinc-cents quilos que la segellava (Dalí, quan volia, realment sabia cuidar els detalls), per determinar si ets o no ets el pare d’una pitonissa. Quina meravella, quina pàgina prodigiosa i sens dubte digna de ser afegida a les del llibre esplèndid que és la Vida secreta de Salvador Dalí. L’exhumació és un happening, una performance que suposa la consagració, ara ja incontestable, del mètode paranoico-crític que el mateix Dalí es va empescar per escodrinyar l’art i la vida, que naturalment són la mateixa cosa. I és un afegitó preciós per a un artista que va jugar deliberadament a confondre la seva obra i la seva persona, transitant sempre per la desdibuixada línia que separa el sublim del ridícul, el transcendent del bufonesc, l’inefable de l’esperpent.

No és l’única victòria després de mort que ha obtingut el mestre de Portlligat: cap altre artista ha aconseguit, ni de bon tros, que tanta gent parli tan intensament i durant tant de temps sobre la seva cigala. Debats, col·loquis i simposis arreu del món i des de totes les perspectives imaginables, centenars de llibres ben gruixuts i milers d’articles i papers en una gran quantitat d’idiomes, innombrables converses i tertúlies de sobretaula i de matinada dedicades, de manera solapada o exclusiva, amb divisions de parers sovint irreconciliables, a dilucidar si se li aixecava o no se li aixecava, i, si ho feia, en quina mesura i amb quina consistència. Molts podien pensar que res podia complaure tant l’egotisme de Dalí com l’espectacle d’una multitud d’estudiosos discutint de manera acalorada i dilatada en el temps sobre el seu pardal, però la demanda de paternitat de l’endevinaire Pilar Abel, amb la consegüent exhumació d’ahir, és ja el súmmum de tot plegat, l’excessiva i lluminosa superació de la mena d’expectatives que Dalí tenia dipositades en l’espècie humana. Ell va multiplicar els malentesos, va sembrar el seu camí de pistes falses i també de certes, i ara, trenta anys després de mort, aplega una ufanosa collita.

El menys important, no cal dir-ho, és si aquesta senyora és o no és filla natural de Dalí, tret de les afectacions legals i dineràries que això tindrà entre els hereus si la cosa es confirma. Que els òrgans reproductors de Dalí segregaven esperma sí que ho sabem perquè, de jovenet, en va dipositar una mostra dins un flascó i la va regalar a son pare, amb qui s’havia enfadat, juntament amb una nota que deia “Ja no et dec res”. O sigui que és ben possible que, de més gran, i amb el cirerer més o menys florit, trobés la manera d’embarassar una dona. Però ja dic que la qüestió no és aquesta. La qüestió és que avui, de nit, serà profanada la tomba d’un vampir, i tots (però els figuerencs més) estarem exposats a les terribles conseqüències d’aquest acte.

stats