Urnes per pensar-hi
En una sola jornada, els colombians refusen -per un marge escàs de vots- els acords de pau del seu govern amb les FARC, i els hongaresos, amb una participació irrisòria, validen els sòrdids plantejaments xenòfobs del primer ministre, Viktor Orbán. I fa pocs mesos -amb una participació alta i un marge del 52%-, i contra la gran majoria de pronòstics, es va imposar el Brexit al Regne Unit. Això vol dir que a Colòmbia ha aflorat un estat d’opinió (i d’ànim) del qual sembla que ningú s’havia volgut adonar i que deixa el govern de José Manuel Santos i la guerrilla de les FARC amb un alto el foc a les mans sobtadament fràgil i preocupant, que l’Europa més obscura de l’extrema dreta agafa (més) força a l’est del continent (la invalidació internacional del referèndum no serà obstacle perquè Orbán s’hi aferri internament amb totes les seves forces, fins i tot reformant la Constitució hongaresa per donar cobertura als resultats) i que el govern britànic es veu abocat a fer equilibrismes francament grotescos per aconseguir que el seu país surti de la UE però sense que es noti gaire. Resultats imprevistos i/o indesitjats i fins i tot indesitjables, però resultats. Parafrasejant l’adagi, cantin urnes i mentin barbes. Són tres exemples recents d’un fet conegut però sovint oblidat: les urnes són essencials, imprescindibles per a la democràcia, però en ocasions donen resultats lesius per a la democràcia. No sé si és un abús tornar a recordar que Hitler va accedir al poder no a través d’un cop d’estat sinó d’unes eleccions, o afegir com a curiositat que no van faltar jueus que donessin suport al futur Führer en campanya electoral o fins i tot durant l’etapa inicial del Tercer Reich. El poble, com tothom, de vegades també pot equivocar-se.
Analitzar la casuística de cadascun dels tres casos mencionats més amunt -Colòmbia, Hongria, Regne Unit- depassaria de molt l’extensió d’aquest article i les capacitats de qui el signa. Però obliguen a mirar a prop per constatar que, a Catalunya, per a una gran part de la ciutadania -majoritària o no; això no ho sabrem, precisament, fins que a la ciutadania no se li permeti votar- la paraula referèndum s’ha convertit en sinònim de plena garantia democràtica, i és bo recordar que no necessàriament és ni ha de ser necessàriament així. Per la seva pròpia naturalesa, els referèndums són manipulables, imprevisibles i interpretables, tant en la preparació com en els resultats. El fet que l’estat espanyol directament prohibeixi exercir-lo als catalans és, en si mateix, una demostració lamentable d’absència de qualitat i de voluntat democràtiques, però això no hauria de fer que es converteixi el referèndum en una mena de talismà guaridor de tots els mals. Com la mateixa independència, que és el que a Catalunya es dirimeix, el referèndum no és una finalitat, sinó un mitjà. I, en conseqüència, abans que unilaterals o pactades, les urnes han de ser transparents, i estrictament protegides contra tota mena de distorsions i potineries, tant abans com després del recompte de vots.
