Un segonet

Encomano taula per dinar en un restaurant del Camp de Tarragona. Va guanyar el concurs Cartaví de cartes de vins i servidora sempre en busca, de llocs d'aquests, perquè estima el vi i perquè s'imagina que un establiment que es presenta a un certamen de cartes de vins deu tenir cert afany de fer-ho bé.

Quan arribem, no ens rep ningú. Passa una noia que ens diu que "un segonet", i passa un senyor, vestit de negre, que no ens diu res. La noia del segonet torna a passar i torna a passar el senyor de negre. Al cap de set minuts i trenta segons, la noia del segonet ens porta a una taula. "Trigarem una mica a servir-los, eh?", adverteix, "perquè avui ho tenim molt ple i anem de bòlit…" En aquell moment algú truca per demanar si tenen taula. Sentim una senyora, la mestressa, que diu que sí, que en tenen.

Esperem dotze minuts i nou segons. Un noi ens porta unes xips i ens pregunta si volem aigua. Francament, no. "Ens pot portar la carta de vins?", li demanem. "No, no. Això el sommelier", fa ell. El sommelier és el senyor de negre, que fa viatges amunt i avall cada cop amb un sol plat de xips. Ens mengem les xips i ens bevem l'aigua. Entra un grup de sis.

Al cap de molts segonets interceptem el sommelier. "Perdoni! Ens portaria la carta de vins?" Però es veu que no pot ser. "Ara no els puc atendre!", ens renya. I ens deixa plantats. Passa la noia del segonet amunt i avall, però sense plats. També passa el cambrer de les xips que no et pot portar la carta de vins. Al nostre costat hi ha una taula que té la carta de menjar des de fa hores. Demanem a la noia del segonet que ens cobri les xips, que marxem. Però ens diu que un segonet, que ho ha de consultar amb la mestressa.

A la pissarra de l'entrada, això sí, hi ha tot de frases poètiques sobre les aromes i l'essència i el producte i la festa de la gastronomia. Ja la pujarem ben dreta, la paret.