Els sentiments d'Artur Mas
La teatralitat, sovint impúdica, presideix la nostra vida social i mediàtica. L'exhibicionisme és més la norma que la vella i senyora discreció, aquell comportament antic, d'una sola peça, un pèl retret, a vegades tancat. Les xarxes socials han acabat de matar la intimitat; potser també la hipocresia. Qui més qui menys, tots hem entrat en el joc de treure'ns la màscara. Signe dels temps. N'hi ha que s'hi senten com peix a l'aigua i n'hi ha que s'hi mouen forçats, en aquest espectacle de despullament global.
A Artur Mas li costa. És un home que tira cap a la circumspecció i la contenció. Alícia Sánchez-Camacho, en canvi, està en la seva salsa. La manera com porten la seva relació és paradigmàtica d'això. A Mas el traeix aquell pudor, aquell sentit de coherència i seriositat que du tan arrelat: se li veu com l'incomoda anar-se'n políticament al llit amb algú per qui no sent res. L'Alícia, liberal en els costums, més adaptada a la insostenible lleugeresa de la postmodernitat, està eufòrica. Ella no té cap problema per anar de parella amb CiU i alhora declarar que és una amant irregular.
Al president també li ha passat una cosa semblant amb el senyor Eurovegas: Mr. Adelson no és el seu tipus, però ja que li toca ballar-hi, en lloc de dir "Mireu, sento una atracció fatal per aquest paio, que està carregat de diners", fa veure que és algú seriós, bona gent. Cal? Si Mas digués les coses tal com són, si es desfés del fre que porta posat, potser es guanyaria més el públic. No parlo de populisme, parlo de pujolejar , de deixar-se anar, de sinceritat.
