Publicitat
Publicitat

El sentit tràgic

Dies enrere, Etienne Balibar, filòsof francès i bon amic, em deia: "El punt feble de Marx és que no va saber percebre la dimensió tràgica de l'experiència humana". I afegia: "Només hi ha un moment que aquest sentiment sembla emergir. És en el Manifest comunista quan diu que la lluita de classes, en cada etapa, pot conduir a la transformació revolucionària o a l'extermini d'ambdues classes bel·ligerants". Aquesta sí que seria la fi de la història.

Aquest dèficit de sentit tràgic no crec que sigui exclusiu de Marx, és present en bona part del pensament modern. La Il·lustració va representar l'apoteosi de la raó i no sempre es van saber entendre les advertències que de seguida va aportar el Romanticisme. En comptes d'entrar en la cara fosca de l'home, es va preferir decretar-la superada. És evident que la fascinació pel progrés i la convicció que la raó podia moure muntanyes, confirmada per la gran transformació de la Revolució Industrial, van alimentar la sempre perillosa creença que tot era possible. Però la creença en la bondat natural de l'espècie humana -així proclamada per Rousseau- i la convicció que era la vida en societat la que la malmetia, eren d'altíssim risc. La distinció es fal·laç, perquè per molts mites del bon salvatge que inventem, l'home només existeix en relació amb els altres, pugnant sempre entre el poder i el reconeixement. I és a més una porta oberta a la irresponsabilitat: ningú és responsable de res, són les circumstàncies. Ho hem sentit dir molt durant aquesta crisi.

Quan la raó deixa de ser crítica, perd sentit de la realitat. La condemna solemne de la superstició està molt bé en termes racionals, però oblida que l'home és un ésser precari que necessita formes per donar sentit a la vida. I aquestes formes són il·lusions. Però són aquí i, siguin creença, tradició, ideologia o cultura, hi seran sempre. En definitiva, la ideologia no és res més que la forma moderna de la il·lusió.

La raó és cruel perquè ens posa davant l'evidència que aquestes formes de relació amb el món són il·lusions. La raó es converteix també en il·lusió quan creu que aquestes construccions es poden superar amb l'anàlisi científica de l'experiència humana i l'assumpció de les lleis inexorables de la història i l'economia. Llavors desapareix el sentit tràgic de la vida, que no és més que el reconeixement de la complexitat de l'economia del desig humà, de les raons per decidir i escollir. I apareixen figures fantàstiques, portadores de tots els horrors, com l'home nou de les revolucions o l'home econòmic del discurs que avui és hegemònic al planeta, a partir de la creença que les persones es guien per l'únic criteri del seu benefici econòmic. Una creença que expressa la incapacitat per entendre què passa cada vegada que davant una passió amorosa o un suïcidi terrorista, una obsessió creativa o una entrega mística, un narcisisme desenfrenat o una voluntat de poder desfermada, només hi busquem explicacions econòmiques. La desconsideració per la dimensió tràgica de l'experiència humana impedeix comprendre, per exemple, el caràcter nihilista de l'actual crisi econòmica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT