Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Amb sentit d'estat (propi)

Tarradellas va ser un gat vell que es va fer respectar quan tenia les mans buides. Pujol, un lluitador incombustible que va saber guanyar pas a pas quotes de poder sense perdre èpica. Maragall, un heterodox popular que es va estavellar contra la realitat prosaica. I Montilla, un home fet a si mateix que va conquerir el poder sense arribar, però, a guanyar-se el cor del país. Els quatre presidents de la Catalunya postfranquista han contribuït, de maneres i amb graus diferents, a enfortir l'autogovern. Cap d'ells, però, va atrevir-se a sortir del guió autonòmic fruit d'una Transició que va acceptar, però aigualida, la singularitat nacional catalana. El seu sentit d'estat l'exercien pensant tant o més en Espanya que en Catalunya. Amb més o menys convicció, tots van actuar amb la Moncloa al cap.

El president Mas ha fet el pas, explicitat aquí, i ahir encara més a Madrid, cap a la construcció d'un estat català. Mas ha entès que l'autonomisme s'ha esgotat i que ara toca actuar amb sentit d'estat (propi). La massiva Diada independentista l'ha ajudat a decidir-se. Però la cosa venia de lluny. Com a polític format sota el pujolisme, ha viscut en primera línia l'exhauriment del model anterior, aquell que el poeta Joan Brossa, pensant en Pujol, Roca i Duran, definia amb aquests versos: "A Catalunya les dretes tenen la mania / de regenerar Espanya (La Lliga feia igual) / i no aconsegueixen altra cosa que / espanyolitzar la vida política catalana". Fa el pas, doncs, amb coneixement de causa. I el fa no tant amb l'ànim d'entonar un dramàtic "adéu Espanya" com de proclamar un optimista, serè i responsable "escolta, Europa".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT