Publicitat
Publicitat

La borsa o la vida

Un senyor de Terrassa

L'any nou ha arribat, per a Xavi Hernández, amb moltes emocions programades. Ja té l'honor de ser, sense fer soroll, el jugador que més vegades s'ha posat la samarreta del Barça. Dilluns que ve s'hauria de convertir, per mèrits futbolístics, en el primer català que és designat millor jugador del món. La Pilota d'Or, però, se l'endurà –si la premsa especialitzada no s'equivoca– un Andrés Iniesta que, en un 2010 ple de patiments musculars, va tenir l'encert de marcar el gol de la final del Mundial.

De fet, si Espanya ha trencat el seu sostre de vidre i ha aconseguit endur-se de patac l'Eurocopa i la Copa del Món és, en bona part, gràcies a la intel·ligència futbolística de Xavi. "Màquina", com li diuen els seus companys. Metrònom, clarivident, juga i fa jugar, sempre pren la decisió encertada i, com els lleopards, sap esperar el moment per llançar l'atac definitiu. Al camp, reparteix joc a banda i banda, amb la precisió de l'eixugaparabrises. Fora, igual deixa anar un "Viva España" en la celebració de l'Eurocopa en què va ser designat millor jugador com ordeix un pla per treure la bandera catalana després de guanyar a Sud-àfrica. Mai no li agrairem prou que, amb la complicitat dels seus germans i de Carles Puyol, aquest senyor de Terrassa, murri i responsable, fes el millor espot que s'ha vist mai de la senyera.

Mai no li agrairem prou, tampoc, a la seva mare que l'any 1999 amenacés de divorciar-se si el Xavi acceptava l'oferta del Milan que era econòmicament irrefusable. Quedar-se aquí significava aguantar els mals moments, sentir dir que era el "càncer del Barça" i patir les comparacions amb Guardiola. Ves per on, al final ha acabat sent el perllongament de Pep al camp en el millor Barça de tots els temps.

El tàndem perfecte.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT