Publicitat
Publicitat

La set de llibertat o el sentit de la història

La revolta del poble libi, per a molts observadors, ha estat una sorpresa. Gairebé tothom es preguntava quina era la millor manera de reaccionar: donar suport al poble en perill o deixar-lo sol en la seva revolta? La realitat s'ha convertit ràpidament en una no-assistència a un poble en perill, i dir que els veïns (Algèria sobretot) han donat ple suport al "germà" Gaddafi quan va engegar la seva maniobra i la seva amenaça de vessar rius de sang i de fer del país "terra cremada". Un silenci feixuc que voreja la complicitat arreu del món.

Un poble és massacrat davant del món sencer. Les condemnes, lluny dels bombardejos, no van començar fins després que hi hagués milers de morts, per alleujar una mica les consciències. Per què aquest retard, si no per preparar el terreny per a una guerra de durada indeterminada? Segons la resolució de l'ONU, no es tracta de fer fora el dictador sinó d'ajudar un poble en perill. Aquesta contradicció obre la porta a totes les possibilitats. Hi ha maneres i maneres d'ajudar abans de tancar el cel i llançar bombes. Això ens porta a pensar que l'ajuda no és gens desinteressada.

El vent de la revolta sembla haver-se convertit en una tempesta que deixarà, sens dubte, danys incommensurables. Massa dolor callat, massa injustícia suportada, massa patiment i misèria. N'hi havia prou amb una espurna perquè s'encengués tot un món. Un món que no ha deixat de gemegar de dolor. El dolor que va començar just després d'una breu eufòria, un breu somni de felicitat anomenat independència .

El colonialisme ha viatjat i explorat en les profunditats de la seva terra. Avui gairebé els mateixos es troben per fer l'amalgama i l'etnicització d'una revolta que sembla particular i extraordinària. I, amb tot, la majoria d'aquests pobles no estan en la seva primera revolta i ja duen al darrere altres sacrificis. Aquestes revoltes, de diversos pobles al mateix temps, barrejats i lluny l'un de l'altre, que s'ha anomenat la revolta àrab o musulmana, crec que és una drecera directa superada ràpidament. En tots aquests països, que han viscut i continuen vivint revoltes, hi ha un mosaic de pobles, cultures, llengües, igual que religions i rituals, de vegades molt diferents. Fins i tot si viuen en el mateix món, no pertanyen al mateix món, almenys pel que fa a l'ètnia i a la cultura. La revolta no pot ser una revolta àrab perquè al costat d'ells hi ha amazics al nord d'Àfrica; hi ha iranians i fins i tot la Xina a l'Àsia, i els xinesos continuen actuant en la revolta, certament tímida i limitada, però també són coneguts com a mínim per l'aixecament de Tiananmen el 1989.

La revolta tampoc no és musulmana, ja que a més dels musulmans hi ha cristians i moltes altres confessions, per no esmentar el mosaic multicultural que conforma tota la regió. La revolta és, i això no pot ser de cap més manera, només la revolta dels oprimits i dels famolencs de llibertats. La llibertat com la revolta no és monopoli de ningú. No tenen ni color ni origen ètnic. Els qui volen limitar l'impacte d'aquestes revoltes al "món àrab", tapen el que està passant just a sota del "món de dalt", és a dir, a l'Àfrica subsahariana, amb les antigues colònies i les dictadures dels hereus de falses independències que no acaben de redefinir, de mutar ni de canviar la seva pell pintada pel colonialisme i el neocolonialisme.

L'onada de revoltes és un senyal que els pobles sotmesos i dominats volen la seva independència veritable i que aquesta onada de revolta segueix només el sentit de la història. Els casos del Sudan i de Costa d'Ivori són només precursors de la remodelació de tots els Estats i de tots els països dissenyada artificialment i superficialment.

Restringir la revolta a un grup ètnic o religiós és una mirada errònia, una manera poc sana d'amagar i d'enterrar els veritables problemes que han empès aquesta gent a rebel·lar-se, entre d'altres motius per la seva cultura negada, per la seva ètnia o religió, per la seva especificitat i per la seva existència totalment enfosquida pels Estats nació sovint jacobins o imperialistes.

Alguns observadors van tractar de treure conclusions d'una manera una mica precipitada i simplista, com el fet de dir que aquestes pobles només tenien fam i que són víctimes dels preus del mercat en alça; és a dir, incapaços de revoltar-se per alguna cosa més que pel seu aparell digestiu. És quan aquests mateixos pobles han demostrat que volien la seva llibertat i que també podien morir per la seva llibertat, per la seva identitat negada i per la seva dignitat més que pel seu ventre, que aquests pseudoanalistes que han donat suport a les dictadures des de fa dècades, intenten novament un error més: ficar tot un món, que no saben o fingeixen no saber, en el mateix sac ètnico-religiós. Amb quin objectiu?

Aquesta revolta és la dels excolonitzats i recolonitzats, que transcendeix qualsevol afiliació, ja sigui ètnica, cultural o religiosa. No obstant això, alguns països d'Europa han viscut i patit dictadures. Alguns pobles van aconseguir la llibertat fa poc. En alguns encara perviuen les seqüeles i en d'altres hi ha transicions que poden ser difícils de comprendre o de classificar si aquesta transició està madura, madurant o per madurar. Però el cas dels excolonitzats de les Amèriques, d'Àsia o d'Àfrica és doblement perjudicial. Estan condemnats a lluitar dues vegades per la seva independència, perseguint els seus dictadors primer i després els patrocinadors dels dictadors, per a un millor equilibri i per a un nou ordre mundial. Els pobles del món només volen la igualtat pregant els depredadors humans que moderin la seva voracitat. Totes aquestes pobles que tenen fam de llibertats ara comencen amb sang i dolor una nova "descolonització". La gran pregunta és: com acabarà tot això?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT