Michel Tournier

El 18 de gener va morir a la seva antiga rectoria de Choisel, prop de París, on vivia, el gran escriptor Michel Tournier. Havia nascut el 1924. Tenia, per tant, noranta-un anys. Tot i que ell deia que tots els grans escriptors francesos havien nascut fora de la capital, ell, malgrat haver nascut a París, va aconseguir ser un dels més grans. Escrivia en una llengua d’una precisió que impressiona i sense fer-la notar. Vull dir que no fa exhibicions lèxiques ni sintàctiques. Això sí, el seu lèxic el triava segons l’etimologia més que no pas segons el costum, cosa que dóna a la seva llengua un tremp especial. És planera i culta a la vegada i la seva sintaxi, venint com ve de la filosofia, construeix un discurs d’una exactitud reconfortant.

Fill d’una família germanòfila -els seus pares es van conèixer perquè tots dos estudiaven germanística-, va estudiar filosofia i, acabada la Segona Guerra Mundial, va passar quatre anys a Tübingen perfeccionant el seu alemany. Quan va tornar a París, en comptes de dedicar-se a ensenyar filosofia, que havia estat la seva primera inclinació, va treballar a la premsa i a la ràdio. I no va escriure la seva primera novel·la fins als quaranta-dos anys, Vendredi ou les limbes du Pacifique, una novel·la que reprèn la famosa Robinson Crusoe, de Daniel Defoe. El llibre va tenir un èxit notable i va rebre el Grand Prix du Roman de l’Académie Française. La seva segona novel·la, Le Roi des Aulnes, va guanyar el Goncourt per unanimitat. I des de llavors, Tournier va ser jurat d’aquest premi prestigiós. Aquestes dues novel·les, que vaig llegir quan van aparèixer, em van impactar profundament. Tant és així que, durant molts anys, vaig voler fer una reescriptura de L’illa misteriosa, de Verne, una mica a la manera del Tournier de Vendredi. Em temo que ja no la faré mai. S’entén que havia de ser una reescriptura que fos al mateix temps una lectura crítica, tal com fa Tournier amb la novel·la de Defoe.

Le Roi des Aulnes és un llibre que reuneix algunes de les dèries de Tournier. Alemanya, que ell va conèixer de prop a la més immediata postguerra, i el diguem-ne mite de sant Cristòfol. El sant portador d’infants que Tournier mescla amb el doblement famós poema de Goethe El Rei dels Verns. Doblement famós per ser de Goethe i perquè Schubert el va convertir en un dels seus lieds més coneguts. Aquesta perversió del cristoforisme, provinent de la hibridació del sant amb el rei de Goethe, devorador d’infants i, en definitiva, imatge de la Mort, i també amb la figura també mítica de l’ogre, així com la situació de la novel·la en una napola, les escoles nazis d’educació dels seus millors nens, els destinats a ser l’elit de les SS, dóna al llibre una densitat extraordinària. En les ambigüitats de les relacions entre els nens i el cuidador o criat Tiffauges es planteja una pregunta sense resposta: ¿és aquest personatge un ogre, un rei dels verns o un sant Cristòfol?

A part de les novel·les -en va escriure d’altres, com ara La goutte d’or o Les météores -, Tournier és autor de molts llibres diversos que són, per mi, els que donen gruix a la seva qualitat d’escriptor. Són aquesta mena d’assaigs, memòries, notes de lectura, comentaris diversos sobre coses tan dispars com ara el que fa sobre la seva casa, la rectoria, que el porta a fer diverses consideracions sobre les persones nòmades i les sedentàries o bé el de la capsa de formatges de La Vache qui Rit, que el porta a parlar d’això que tant agrada als francesos, la mise en abîme, que fan d’ell un escriptor inoblidable. Inoblidables són les petites proses de Célébrations, per posar un exemple, homenatges i comentaris a coses com la llet, el cavall, la granota, l’ànec; sobre els mots i el menjar, sobre llocs diversos, sobre les estacions de l’any i els sants, etc. És molt interessant per conèixer-lo Le vent Paraclet, una mena d’autobiografia intel·lectual que parla tant d’ell com de la seva obra.

En una mena de necrologia d’ell mateix que va escriure a finals dels vuitanta hi diu: “Després de llargs estudis de filosofia, va arribar tard a la novel·la, que sempre ha concebut com una fabulació d’aparença tan convencional com sigui possible, fabulació que recobreixi una infraestructura metafísica invisible, però dotada d’un esclat actiu...” Si hagués de triar una frase de tota la seva obra tan extensa, cosa que no es pot fer, em quedaria amb aquell consell que apareix tot just començar Vendredi : “ Gardez-vous de la pureté. C’est le vitriol de l’âme ”.