El sexe dèbil

Ni els hàbits ni les vetes que ben just tapen les natges de les escolars han obert tants fronts de debat com el burca. Gràcies a ell hem plantejat la importància del rostre a l'espai públic, els límits de l'Estat per violar la llibertat dels ciutadans, els pros i els contres de prohibir res procurant el mal menor per als implicats.

Però a mi el que m'escandalitza de la qüestió és la hipocresia de valors que implica. És una hipocresia que ve de lluny: la Bíblia ja va plena de referències al perill de la bellesa femenina i a l'absoluta indigència de l'home davant del seu cos. O penseu en els déus grecs, que es troben embrancats en les situacions més ridícules pel cul d'una joveneta.

Si el cos femení és perillós és perquè l'home controla menys els seus instints del que voldria. I a pesar que algunes en treguin profit, és hipòcrita i molt injust perdre de vista que la falta primordial és masculina. Per mi, usar el cos com a arma és una estupidesa perquè tot el que insinuem posar a la venda se'ns pot comprar, però ensenyar pitram és un recurs que encara funciona. I funciona perquè s'anomena "sexe dèbil" a la dona quan són ells, que veuen unes popes i perden el nord.

En part, sota la qüestió burca hi ha la lectura que cada societat fa del cos de la dona. Nosaltres hem pogut reduir el debat a si és decent o indecent que per anunciar una furgoneta s'exhibeixi una noia conilla. Però altres col·lectius desconfien fins a l'extrem de la coqueteria femenina i de l'autocontrol masculí, sobretot si creuen trobar-se en un entorn hostil. Sempre ens caldrà gestionar l'escot perquè la natura no respecta lleis, morals ni mecanismes sublimatoris, però suposo que aniran a menys les dones que hauran de cobrir-se de cap a peus. Perquè és macabre que el 2011 es faci de la feblesa d'ells un problema nostre.