Publicitat
Publicitat

Té sexe la rivalitat?

Quan s'acosta el 8 de març dos sentiments oposats lluiten en el meu esperit. D'una banda, voldria que no se celebrés el Dia Internacional de la Dona Treballadora perquè el fet mateix indica que cal insistir que la situació no està pas equilibrada. De l'altra, la reflexió sobre una part important de la població, amb tanta varietat de situacions i possibilitats, em sembla positiva si hi participa tota la societat, és a dir, si nens i nenes, nois i noies, homes i dones, persones de qualsevol edat verbalitzen les seves experiències i dialoguen. Els papers de la dona dins la societat, quins reptes ha aconseguit, quantes millores podríem obtenir a fi que la vida fos millor per a la totalitat d'individus.

La meva herència directa és d'una generació de dones excepcionalment fortes. Els va tocar una societat patriarcal, una guerra i treballar la terra, com és el cas, o fer d'obreres o de minyones. La majoria tenen en comú que van procurar per la família sacrificant allò personal. Ara bé, seguint models, van educar els fills per treballar a fora i obtenir els diners per viure; a les filles, per ocupar-se de les persones de la colla, de la llar, millor si no havien de treballar fora de casa.

Les nenes de la generació immediata vam poder estudiar, algunes vam arribar a la universitat. L'aspiració màxima de les nascudes al voltant de l'any 1950 va ser treballar en relació amb els nostres estudis. Quan vam tenir fills, en general, vam procurar compartir professió i dedicació laboral amb atenció a la mainada, i esclar, a la llar. Hi ha hagut de tot entre els homes amb qui ens vam aparellar, però n'hi havia força que tenien voluntat de col·laborar en les feines de casa i prendre part en l'educació i cura dels fills.

En la generació següent l'home no era estrany a les reinvindicacions femenines per la igualtat dels sexes, en el sentit de repartició de feines de tota mena. N'han sentit a parlar als mitjans i ho han debatut a l'escola. Avui, en part, ha tornat la mare que es queda a casa perquè vol alletar el fill fins tard, perquè la crisi no li proporciona una feina amb cara i ulls i, encara, perquè les guarderies i escoles maternals no abunden pertot. Una connexió, doncs, amb la posició de les àvies. Crec que no totes les dones que ara tenim si fa no fa seixanta anys hem estat prou coherents. Moltes de les que volien una repartició de les tasques familiars amb l'home, pel que fa a les hores de feina a fora i les condicions de treball, encara han continuat educant els nois com van fer les seves mares, és a dir, com algú que a casa ha de ser servit, no fos que ho aboqués tot per terra o que es cansés massa. I també hi ha el cas de les mares que han educat noi i noia amb igualtat i després es queixen que les nores abusen de la bona educació dels seus fills. Em sembla evident que cada parella ha de pactar què vol, què necessita per sentir-se bé i viure amb un cert equilibri. Cada persona és un món i cada dues, un univers.

I continuen els maltractaments entre membres de la parella i massa dones moren i pateixen per culpa d'aquesta plaga. Tendim a associar actituds irracionals i violentes a falta de preparació i classe social baixa, però, alhora, sabem que no són exclusives d'un nivell econòmic ni educatiu determinats. De fet, coneixem casos que ho desmenteixen.

Fa poc, un conegut, una persona que tinc per instruïda i llegida, feia una crítica a una entitat. Entre els punts que subratllava n'hi havia un que em va ser com un cop baix. Bromejava, de manera grollera, sobre el fet que, actualment, a la junta responsable de l'entitat les dones superen en tres el nombre d'homes. Al final, afegia que aquell comentari seu es podia titllar de políticament incorrecte i s'escudava que l'hi havia suggerit una feminista. Així reblava el clau. No és un cas tan aïllat com sembla: grates un xic en una actitud dialogant i hi pot aparèixer un malestar per la percepció de persones d'un altre sexe, d'una altra raça, d'un altre pensament, que destaquen en algun lloc ambicionat.

Hauríem de parlar més de la rivalitat, crec que, si es fes, en gran part s'esvairia.

En certs oficis és fàcil fer amistats, però en altres, és d'allò més complicat, sobretot entre persones del mateix sexe. Sembla que hi ha una doble rivalitat. De fet, alguns comentaris abonen aquesta comparació específica.

Ho he comprovat en el cas d'establir el paral·lelisme entre autors d'èpoques diferents. No és gens freqüent fer-ho entre un escriptor d'ara i una escriptora del passat o viceversa, sinó que la tendència és la de destacar lligams o influències entre escriptor i escriptor; paral·lelament, entre escriptora i escriptora. Té sexe l'escriptura?

La pel·lícula El cigne negre proporciona una visió extremada del tema de la rivalitat en l'àmbit del ballet. El director Darren Aronofsky mostra què es pot estar disposat a fer per aconseguir ser el número u, i també, esclar, a què s'és capaç de renunciar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT