Publicitat
Publicitat

Si s'ha acabat el peix, llencem el cove

A Notes del capvesprol , Josep Pla ironitza sobre l'ambició de Jordi Pujol d'implantar el socialisme suec a Catalunya, país on els suecs escassegen. D'aquell socialisme a la sueca, que captà no poques adhesions a principis de la Transició -quan el destape nacional encara no havia eclipsat l'erotisme mític de les sueques i tothom aspirava a quadrar el cercle amb un socialisme que fos sinònim de riquesa- avui no se'n recorda ningú, i menys que ningú el president Pujol. Ara s'ha posat de moda lloar-lo per haver reconegut que va apamar malament l'enemic, tot i que enlloc no he llegit que reconegui haver portat el país al punt d'extrema feblesa en què està ara. I encara, en descàrrec seu, Pujol traspassa la responsabilitat a uns mentors intel·lectualment intocables: Jaume Vicens Vives i Salvador Espriu. Que és tant com dir que el que ha fallat en aquest país han estat la poesia i la història. Aquest no és el moment d'entrar a discutir l'estat o l'estatus de les humanitats, però sí de remarcar dues coses. La primera, la meva estranyesa que un polític que ha jugat fort a la carta del pragmatisme confessi a carta jugada que ha estat empès per inspiracions de caràcter desideratiu i fiduciari, és a dir, per una confiança basada en l'anàlisi del recorregut històric d'ambdues nacions, la dominant i la dominada. I la segona, que Pujol es descarrega encara més la consciència en recordar-nos que ha comptat amb la complicitat d'unes majories socials que el votaven amb entusiasme. Si tanta gent va combregar amb la seva visió, insinua no sense un bri de raó, no podia ser tan incorrecta, o com a mínim era àmpliament compartida. El flautista hauria estat conduït per les rates.

Que Pujol donà un volum fictici a les expectatives d'una reivindicació històrica que podia i hauria hagut d'anar molt més lluny és indubtable. També ho és que no tothom es deixà seduir per la seva retòrica. Però la discrepància fou sepultada sota tones de cofoisme i fou esclafada amb un simulacre de seny. Ara bé, els errors hi eren, i de manual. El més greu: enfortir l'Estat. Això valia tant com treballar per la submissió de Catalunya. De debò que Pujol es pensava que en una Espanya forta i respectada Catalunya hi seria determinant? Des del 1975 ençà Catalunya no ha deixat de perdre força política. S'ha empobrit per rentar la cara a Espanya i la conseqüència ha estat que l'espanyol, amb els complexos capgirats, pretén enllestir el que Franco i la Falange no arribaren a completar. Sembla mentida que algú que ha fet de la identitat l'eix del seu discurs arribés a confondre Esperanza Aguirre i la senyora Cospedal amb unes sueques. Ara Convergència fa mans i mànigues per recuperar el concert que Miquel Roca no va voler quan tocava. En aquell moment Pujol optà per una política de peix al cove, que per cert no trobà formulada ni en Vicens Vives ni en Espriu. Se sentia en possessió del sentit de la història. Pla el qualifica de "milhomes". Aquest escriptor, l'esperit més lúcid que va tenir Catalunya el segle passat, es queixava que hi havia un excés de patrioterisme i alhora un patriotisme molt poc consolidat. Potser per això no ha estat popular ni a una banda ni a l'altra de la plaça de Sant Jaume.

No retrec a Pujol uns errors que tingueren la complicitat de les majories que el van agombolar per raons de vegades més sentimentals que enraonades. Però tampoc idealitzo un balanç que s'atura en el punt precís en què caldria jutjar amb desolació el recorregut fet fins ara i posar la pròpia reputació i influència al servei de la ruta no empresa, a fi que els successors deixin d'anar amunt i avall amb el cove quan és palès que el peix s'ha acabat.

La Catalunya reivindicativa i carregada de raons dels anys 70 s'equivocà de camí. Per sortir de l'atzucac cal considerar amb cruesa com s'hi ha arribat i desfer la maniobra. Refer el pacte amb l'Estat des de la feblesa actual és nacionalment suïcida. Seguint dins l'òrbita espanyola, Catalunya es veurà arrossegada en nous cicles d'agressió i concessió, d'arrogància i humiliació, de pactisme i anorreament. Per sortir-ne s'han d'aguditzar les contradiccions i deslegitimar la tramposa legalitat de l'Estat. Però un cop deslegitimada, no s'hi val a sotmetre-s'hi de nou. Aquest ha estat l'error cabdal de la Transició. L'alternativa que ara es presenta entre sortir de la crisi o sortir del protectorat es refuta tota sola. No hi ha contradicció, ni en realitat alternativa, entre independència i bon govern. Governar bé sols és possible des d'un Estat on fer política sigui realment l'art d'administrar el possible. Insistir a pescar dins la bassa espanyola és un artifici per manipular la impossibilitat, això és, la impotència en tots els terrenys. I ara, a més, sense un Vicens Vives o un Espriu a qui carregar-los el mort.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT