Els signes visibles
Després del solstici de primavera, arriba la lluna de Pasqua. El món reneix, els arbres de fulla caduca treuen els botons novells. Els ocells refilen. Als marges, floreixen els arços. Les neus es fonen i baixen, deslligades, en còrrecs cristal·lins. Els llorers han florit. Som al començament de la dansa de la fertilitat. Adéu, tristesa de l'hivern! Adéu, tenebra persistent! Aviat la llum esclatarà victoriosa, tornarà l'olor de blat, l'olor de plenitud de les collites.
Per poc que tinguem l'esperit sensible, tot això ho hem de notar. Per poc que el tinguem procliu al simbolisme, tot això ho hem de llegir d'una altra manera. És el que ha fet l'Església catòlica, aprofitant tots aquests signes visibles per parlar del misteri més gran de la seva fe, l'únic que la justifica. Pau de Tars ho va formular de bon començament: "Si Crist no hagués ressuscitat, seria en va la vostra fe". I la saviesa de l'Església ha sabut aprofitar aquest esclat de la primavera per fer-la coincidir -en el nostre hemisferi, esclar, que als seus orígens no n'hi havia d'altre- amb la commemoració de la passió, mort i resurrecció de Jesús. I així l'anomenada Setmana Santa aprofita en la seva narració -allò que ara en diuen el relat- tots aquests signes del retorn a la vida de vegetals i animals per acompanyar i subratllar el retorn a la vida de Jesús i de l'esperit dels fidels, després del llarg hivern penitencial de la Quaresma.
Tot va començar un diumenge, el Diumenge de Rams -llorers florits, branques d'olivera, fulles esveltes de palmera-, quan Jesús va entrar a Jerusalem, muntat en un pollí de somera. Després, a mitja setmana, el dijous, va sopar amb els deixebles per acomiadar-se'n. Havent sopat, se'n va anar a pregar a l'Hort del Trull, després de dir al traïdor: "Allò que estàs fent, fes-ho més de pressa". Més tard, va passar que els deixebles es van adormir i Jesús els va dir allò que la carn és feble. I va arribar el traïdor i va besar Jesús i el van prendre. I van començar les anades d'Herodes a Pilat, els assots i les befes, i va cantar el gall i Pere va plorar amargament.
I amb tot això ja va ser divendres, la pujada al Calvari, la crucifixió, els lladres, els soldats romans, la set i l'esponja xopa de vinagre i aquell crit que ressona encara en el fons del cor dels humans, aquell Elí, Elí, ¿lemà sabactani? , que Bach va saber musicar com ningú, que vol dir: Déu, Déu, per què m'has abandonat? I el rei dels jueus va morir. I es va esquinçar el vel del Temple i les tenebres van cobrir la terra. I després va venir allò de Josep d'Arimatea, que tenia un sepulcre nou. I allà van posar Jesús, amortallat amb aquell llençol blanc que tan commovia Péguy.
I al tercer dia, la matinada de diumenge, Jesús va ressuscitar.
L'Església ho celebra en l'anomenada Vigília Pasqual. El moment àlgid, més líric, més carregat de signes visibles de tota la seva litúrgia. Es fa un foc nou, nascut de la pedra foguera. Amb aquest foc s'encén un ciri gros, fet de cera verge, ciri que simbolitza Crist. En aquest ciri s'hi claven cinc grans d'encens, que simbolitzen les cinc nafres. La nau de l'església està a les fosques. Els fidels encenen espelmes amb el foc del ciri beneït. La llum s'escampa. Llavors ve el que segurament és un dels poemes més esplèndids de tota la història de la literatura. Un diaca el canta. Comença demanant que els àngels exultin, que exultin les mateixes cerimònies que s'estan duent a terme. El clima va creixent. "Oh inestimable amor, que va lliurar el Fill per redimir l'esclau!" I arriba a dir allò de "certament necessari pecat d'Adam", allò d'"oh, culpa feliç, que va merèixer tenir tal redemptor!" I el diaca, ebri d'alegria, comença a parlar esbojarradament, passa de la columna de foc que va guiar els jueus pel desert al ciri que s'acaba d'encendre, i fins i tot es desfà en elogis a les abelles que han fet la cera...
El poeta Miłosz va escriure: "Només sóc un home, necessito els signes visibles". La Setmana Santa n'és plena.
