05/03/2011

El silenci d'Europa

4 min
El silenci d'Europa

No, no parlaré un cop més de les revoltes dels països àrabs, tot i que m'hi hauré de referir. En tot cas, voldria posar l'èmfasi en el paper que ha exercit i que exerceix Europa davant d'aquesta crisi de dimensions històriques i les repercussions que la seva manera d'actuar pot tenir en un futur. De vegades cal un efecte mirall per entendre millor què ens passa, i l'efecte mirall, avui, són Tunísia, Egipte, Líbia, Algèria, Bahrain, el Iemen i les seves societats civils, especialment els seus joves.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mentre el món islàmic lluita per trobar uns valors alternatius dels valors occidentals i un model de societat oberta oposada al fonamentalisme, Europa mira cap a una altra banda, com ha fet aquestes últimes dècades, i vull pensar que ho fa avergonyida dels seus silencis i de les seves relacions ambigües amb els règims dictatorials enderrocats. En tot cas, Europa ha perdut o està a punt de perdre la seva legitimitat per donar lliçons. Implicada en la venda d'armes, en relacions comercials dubtoses i en estranyes amistats, en certa manera el coronel Gaddafi té raó quan se sent traït per Occident. Recordem bé les imatges de Gaddafi i Sarkozy agafats per l'espatlla durant el luxós acolliment que el president francès va preparar al libi l'any 2007; o Tony Blair, oferint-li llaços d'amistat, o Aznar declarant des de Trípoli l'any 2003 que Gaddafi era un mandatari compromès amb la lluita antiterrorista i les reformes econòmiques. L'expresident espanyol va quedar tan entusiasmat amb Gaddafi que l'any 2007 el va convidar a sopar a Sevilla en el marc d'una visita oficial del dictador a la ciutat. Quan el rei Joan Carles va fer la seva primera visita oficial a Líbia tot just fa un any, el govern socialista la va qualificar d'històrica, molt en la línia de la cara d'entusiasme del president Rodríguez Zapatero assegut al costat d'un Gaddafi vestit amb una impressionant túnica vermella agafant-li el braç amigablement. I això era fa tres mesos, al final del 2010, durant la cimera de la Unió Africana amb la Unió Europea a Líbia. No era la primera vegada que el president el visitava: ho havia fet al juny passat, quan van compartir haima.

El president de la Comissió Europea i nombrosos ministres d'afers estrangers de la UE no solament l'han visitat, sinó que han elogiat la seva figura. També fora d'Europa, esclar. El 2006 la secretària d'Estat Condoleezza Rice anunciava que els Estats Units reprenien les relacions diplomàtiques amb "l'Estat de Masses Àrab Libi Popular Socialista", afegint que era un model per seguir. D'altra banda, no oblidem que part de les armes que Gaddafi fa servir contra el seu poble els les ha venut la UE. Només aquests dos últims anys li ha venut armes per un valor de 344 milions d'euros.

Això és la política quan es troba orfe de valors i desvinculada de la ciutadania. La societat industrial va tenir els seus ideòlegs: Marx, Bakunin, Proudhon. Qui són els pensadors polítics de la societat de la informació? Potser tenen raó els que afirmen que els polítics han deixat de pensar, d'imaginar un món millor i que aquest pensament l'han substituït per informes, estadístiques i enquestes d'intenció de vot.

En tot cas, aquests dies he escoltat massa vegades la paraula petroli com a excusa o justificació. Ara ens hauríem de començar a fer preguntes com la que es feia The Economist fa pocs dies parlant de Tunísia, però també podria ser extrapolable a Egipte: "Alí Babà ha fugit, però on són els quaranta lladres?" El món àrab ha començat una revolució històrica. Un parell de règims han caigut i un tercer està a punt de fer-ho; però en cap cas no s'ha encetat un procés democràtic. Res no està normalitzat i encara queda molt per destapar de la corrupció i la repressió. No n'hi ha prou que caigui una dictadura i s'instauri una democràcia. El que és important i difícil és que aquesta es consolidi i pugui assumir el pluralisme i fomentar la participació i la ciutadania.

La lluita per la dignitat dels nostres veïns ens hauria de fer pensar. Què li passa, a Europa? Mancada d'identitat col·lectiva i de somnis comuns està paralitzada a causa de la por i la desconfiança. Potser per això, la ciutadania, que acostuma a ser més clarivident que els seus governants, devora llibrets com el del nonagenari francès Stéphane Hessel Indigneu-vos! , en el qual diu que la indignació és el millor remei contra la indiferència. Cal una bona dosi d'indignació i una dosi encara més important de rearmament moral.

Edgar Morin diu que vivim una multiplicitat de crisis que conflueixen en la gran crisi de la humanitat que no aconsegueix esdevenir humanitat . Necessitem passar per una metamorfosi total. Semblava que la crisi ens podria ajudar a reaccionar i a canviar, a trobar camins alternatius, que hi són, però preferim obviar-los. Aquesta setmana llegia un tuit de Risto Mejide que reproduïa aquest diari que deia: "Si no s'acaba aviat aquesta crisi, ens deixaran sense mediocres". Espero que això no sigui l'única cosa que ens passi, tot i que ja seria un avenç.

stats