Publicitat
Publicitat

El silenci dels bancs

El pitjor de la crisi financera no són els crèdits que no ens donen, sinó la confiança que ens han fet perdre. En aquest matrimoni tan antic entre el banc i els seus clients s'ha trencat alguna cosa molt profunda que no serà fàcil de restaurar. Pot ser que sigui perquè els bancs, més que unes oficines, són en aquests moments un símbol de la desfeta moral de tot un sistema. Pot ser perquè un dia ens vam despertar i el conte romàntic de les nostres caixes d'estalvis s'havia evaporat : de sobte apareixia l'antipàtic sufix bank al seu nom. Pot ser perquè no ens hem acabat de creure mai que tots aquests milers de milions de beneficis anunciats en impol·lutes juntes d'accionistes servissin per a alguna cosa més que per engreixar la butxaca d'una minoria. Pot ser simplement perquè enmig de la voràgine vam deixar de ser els seus clients per passar a ser els seus instruments. O potser és simplement perquè la grotesca imatge de Botín en bermudes i samarreta vermella ens arribava el mateix dia que ell, defensor a ultrança d'això que s'anomena mercat lliure, demanava a la UE que injectés 40.000 milions als bancs, és a dir, que una vegada més se socialitzessin les pèrdues.

Vés a saber si érem massa ingenus, però en aquest dur procés de desengany col·lectiu, hem descobert que els nostres diners estaven dipositats en unes entitats que tenen un cantó fosc i sinistre. Mentre declaraven beneficis multimilionaris, executaven desnonaments sense pietat. I quan ja sabien les dificultats que estava passant la gran majoria, van iniciar una salvatge campanya de col·locació de les anomenades accions preferents que els va servir per enganyar gent indocumentada, ànimes ingènues i avis indefensos.

La pretesa estafa havia estat silenciada i tractada amb més o menys sordina pels mitjans, que temien amb raó possibles represàlies. Però diumenge passat a la nit el programa 30 minuts va destapar l'escàndol i va anar directe al gra. N'hi havia prou a fer parlar totes les parts per fer-nos adonar de la conducta immoral de totes les entitats. La cirereta del reportatge era una brevíssima llista que simplement enumerava els bancs que no havien volgut parlar amb el programa. Aquell aparentment inofensiu inventari d'entitats que havien preferit el silenci a donar cap explicació sobre l'escàndol de les preferents és un dels exercicis periodístics més valents dels últims temps. No hi ha millor manera d'assenyalar els que s'amaguen: qui escull no parlar implícitament s'autoinculpa. Qui calla és que està en fals. La tria del silenci demostra que alguns bancs o caixes han perdut el nord i que s'han arribat a pensar de veritat que estan per sobre del bé i del mal. La bona notícia és que encara hi ha periodistes que no es deixen intimidar per cap pressió. Aquella llista que ens va deixar a tots amb l'ai al cor la nit de diumenge era molt més que un crit a favor de la independència del periodisme, per cert fet en una televisió pública. Era sobretot la prova que els bancs s'hauran de començar a transformar si no volen perdre per sempre els clients a costa dels quals han viscut tan bé.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT