24/08/2016

Brindem

2 min
Brindem

I veig el vi que espurneja

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

a la copa que alço

com una promesa

Montserrat Abelló

Quin gest, el brindis. Quina meravella poder concretar en un moviment de braç un munt de desitjos i d’emocions. Quin instant preciós es produeix quan un grup de persones alcen les copes, es miren als ulls i les fan xocar. Un regal per a la vista -els rostres somrients-, per a l’oïda -amb el dringar del vidre-, per a l’olfacte -no cal dir-ho- i per al gust -un cop el glop fresc corre gola avall-. Un festival per als sentits. I les mans! Les mans que encerclen els peus de les copes, delicadament.

M’agraden els brindis pel que signifiquen de celebració del moment. M’agrada que, quan una colla de gent comparteix taula en aquestes nits d’estiu que saps que es poden allargar tant com calgui, algú senti la necessitat de brindar. Que s’alci i demani un instant d’atenció i que busqui amb cura les paraules per subratllar la felicitat compartida. Un brindis és un toc d’atenció, una súplica: ep, estigueu al cas, que no us passi per alt que estem tots junts, contents d’estar-hi, que hem menjat bé i el vi està fresc, que fa una nit tan agradable, que hi ha estrelles i demà no plourà. Siguem conscients de tot això que tenim, ara i aquí.

I, després, tothom es posa dempeus i acompanya el que ha agafat la iniciativa. I ell o ella diu: “Per nosaltres!” O “Per tot el que ha de venir!” O, simplement, “Salut!” I comença la melodia de l’entrexocar de les copes, i tothom somriu i s’esforça per arribar a l’altre extrem de la taula i no deixar ningú sense brindar.

I la canalla protesta perquè també volen participar d’allò que sembla tan divertit. I els omplim els gots d’aigua o de refresc i també brindem amb ells, per incloure’ls a la festa. I, llavors, algú s’adona que l’àvia Marcela o l’avi Anton no han brindat i els oferim el vi o el cava. I ells, amb un somriure entremaliat, fan que no amb el cap mentre acosten la copa i mormolen: “Només una miqueta de res, per mullar-me els llavis...”

Hi ha brindis convencionals, brindis graciosos, brindis poètics, brindis solemnes. N’hi ha de sentimentals, que solen recordar els comensals que ja no hi són i que trobem a faltar en aquell moment que celebra la vida. No fa gaire, reunida entorn d’una taula amb un grup que recentment havia perdut una persona estimada, algú es va aixecar i va convidar els altres amb un “Brindem?” Tothom es va alçar i als rostres hi havia grans somriures i ulls plorosos, tothom sabia quin havia de ser el brindis. I, aleshores, algú va dir-ne el nom. Immediatament es va sentir un esclat i la taula es va omplir de vidres minúsculs. Va haver-hi un silenci compacte, seguit de rialles nervioses. Algú va deixar anar: “Si cregués en els esperits...” Però no, ningú no hi creia, en aquell grup. Simplement havíem brindat amb massa força. La força de la impotència.

Per això m’agrada tant aquell brindis antic: “Que puguem fer semblants obres, i amb els mateixos manobres!”

stats