La llum més clara
Els meus pares es van casar un 12 d’octubre. Per això, a casa meva, no podem dir allò de “res a celebrar”. Justament per celebrar les seves noces de plata, la meva mare va escriure un sonet que començava així: “És octubre; la llum sembla més clara. / Tardorals, unes roses per collir / a despit de l’estiu, s’obren encara. / A la posta, s’encén un foc carmí”.
Hi vaig pensar el primer d’octubre, quan la llum va començar a ser més clara i jo, com molts dels meus amics i veïns, ja feia unes quantes hores que havia sortit al carrer. Vaig tornar a recordar el vers el dia 3, quan creuava la meva ciutat enmig d’una gernació dolguda i indignada. I les paraules del sonet van prendre cos, també, dimarts passat, al passeig Lluís Companys, a mitja tarda. Quan hi vam arribar encara hi havia claror, aquella llum serena i vibrant de les tardes d’octubre. Encara fa calor. Des de fa anys arribem a la castanyada en màniga curta, deia la gent. Comentaris banals per fer passar els nervis. A l’hora prevista es va anunciar que el president havia demanat una hora més abans de comparèixer. I en aquella hora, viscuda amb neguit i amb desconcert, amb un patiment compartit que es detectava en les mirades que creuàvem amb desconeguts, un núvol tèrbol va quedar suspès damunt dels nostres caps. Queia la tarda i tot s’enfosquia.
Després, ja ho sabeu, alegria sobtada i breu, i tot seguit decepció, desconcert, crides a la calma, confiança sostinguda amb esforç. I, al metro, tornant cap a casa entre l’allau d’opinions, filtracions, rumors i anàlisis, vaig recordar de memòria com seguia el poema i em preguntava quines roses ens queden per collir i si és veritat que, a despit d’aquest estiu -que va ser sagnant i esperançat alhora, i que queda tan lluny-, s’obriran encara.
Avui mateix, mentre em llegiu, m’hauré refugiat del món en un indret humit i fresc, ple de roses tardorals i de molsa. I només puc recomanar-vos que us regaleu un parèntesi, unes hores, per ser a prop dels que estimeu. Que trieu un llibre, el més estimat, el que us pugui donar recer per unes hores. Que us deixeu arrossegar per un riure compartit. Que escolteu el silenci. Que el cap de setmana sigui generós amb vosaltres, que trobeu la calma i la capacitat de reflexió, que connecteu amb les vostres conviccions més íntimes. Que, plens de vida i potser de dubtes, encerteu a veure que, a la posta, s’encén un foc carmí.
