‘Summer afternoon’

Tarda d’estiu, tarda d’estiu; sempre m’han semblat les paraules més boniques de l’idioma anglès

Henry James

Les millors paraules de la llengua anglesa, diu Henry James. Summer afternoon. Sera d’estate, tarde de verano, soirée d’été. Tarda d’estiu. Aquell parèntesi entre els matins lluminosos i les nits càlides i perfumades. Després de la migdiada, quan la xafogor va de baixa i ens veiem amb cor de sortir dels amagatalls a l’ombra.

Nosaltres també en podem dir vespre, capvespre o cap al tard. O l’hora violeta, tal com va batejar-la Montserrat Roig. L’estona que la llum comença a minvar i els perfils es difuminen. Una tarda d’estiu pot ser violeta, o groga, o blavíssima. Però sempre, gairebé sempre, és el millor moment del dia.

A muntanya, els vespre d’estiu són l’hora de fer una caminada fins a la granja, fins a l’ermita, fins a la font, el cas és tenir una excusa per estirar les cames. I en algun revolt, quan ja ens hem enfilat una mica, cal asseure’s i preparar els ulls i l’ànima per veure l’espectacle. És gratuït i el fan cada dia. Ha arribat el moment de la posta de sol. És el moment de fer fotografies, amb càmera o sense, simplement amb un obrir i tancar d’ulls: es tracta de guardar aquell moment perquè, a l’hivern, un dia qualsevol de l’enfilall de dies, quan tornis a veure el cel vermell i els núvols irisats, tornaran a venir, en devessall, tots els records de les vacances.

Als llocs de platja, aquesta és l’hora de deixar la mandra al sofà i fer la segona o tercera dutxa del dia. Que l’aigua refresqui la pell amarada de suor de la migdiada, que ens espavili i s’endugui, encara, algun granet de sorra que s’havia amagat en algun plec. I aleshores, nets, perfumats i eixorivits, amb el bronzejat més viu que mai, ens vestim amb alguna peça fresca i afavoridora, blau turquesa o blanc o rosa, i, amb els cabells encara humits, sortim a fer un tomb pel passeig marítim i, en algun moment, ens asseiem a prendre un gelat, un granissat de llimona, una orxata. És un ritual que tots vam fer quan érem nens i corríem amb els germans, uns metres al davant dels nostres pares, i ens impacientaven quan es trobaven uns coneguts, encetaven una conversa i el gelat s’endarreria. I ara la tornem a viure fent de pares, o d’avis...!

Però si l’hora violeta ens enxampa sols -o en companyia molt íntima-, aquest és el moment per al recolliment. A prop del mar o entre muntanyes. Cal triar el seient més còmode i, després, la música més estimada o la lectura més desitjada. O, potser, ni paraules ni sons, només el silenci i la calma. I, senzillament, deixar passar els minuts, anar veient com tot s’esmorteix, com el dia -i amb ell els xisclets de la canalla a la piscina, les rialles del vermut, el guirigall del dinar familiar- es va allunyant a poc a poc, com si un tel vaporós caigués damunt del paisatge i damunt, també, de les hores viscudes.

Les muntanyes es tornen blaves, s’encenen llumetes als jardins, el mar bressola les barques i algú diu: “Fem un pa amb tomàquet?”