El viatge
Li agrada la idea dels viatges i també el record que deixen els viatges, però no el viatge en si
Julian Barnes
M’ha costat moltíssim admetre-ho i encara em fa angúnia reconèixer-ho públicament: no sóc una gran viatgera, no puc dir amb sinceritat que el que m’agrada més del món és viatjar. Em sap greu i em fa una mica de vergonya expressar-me així. Tots els savis diuen i han dit que viatjar és la millor manera d’obrir la ment i superar els prejudicis i la intolerància, d’aprendre, de conèixer i valorar la diferència. He llegit Stevenson i estic segura que l’encerta quan diu: “No viatjo per anar a un lloc en particular, sinó pel fet d’anar-hi. Viatjo per plaer de viatjar. La qüestió és moure’s”.
Durant molt de temps, inspirada per aquesta i altres opinions autoritzades, amagava la meva aversió als aeroports, que, per raons òbvies, s’ha anat incrementant els últims anys. No volia reconèixer que em feia més il·lusió preparar el viatge, còmodament instal·lada davant del meu ordinador, planificar, localitzar, pressentir l’experiència, que no pas viure-la. El costum de fer un àlbum digital a la tornada del viatge em va fer evident que recordar m’emocionava més que viatjar. Ja ho diu la cançó: tornar sempre ha estat la millor part de l’aventura. O, com deia aquell, no t’adones de com és de bonic viatjar fins que tornes a dormir al teu llit, amb el teu coixí.
I un bon dia vaig llegir aquestes línies de Cesare Pavese: “Viatjar és una brutalitat. T’obliga a confiar en estranys i a perdre de vista tot el que et resulta familiar i confortable, t’allunya dels teus amics i de casa teva. Estàs tota l’estona en desequilibri. Res no és teu tret del més essencial: l’aire, les hores de descans, els somnis, el mar, el cel; totes aquelles coses que tendeixen cap al que és etern o cap al que imaginem com a etern”.
Oh, quin alliberament! Si li passava a Pavese bé em podia passar a mi! Viatjar és una experiència intensa, que pot ser brutal. T’aporta coses bones, però et posa en risc. Potser per això la nit abans estic neguitosa, i ara puc confessar públicament que les cues i esperes a l’aeroport m’horroritzen, que em costa acostumar-me al menjar del país que visito, que m’enyoro de la família, dels amics i del meu pati amb la buguenvíl·lea i que viure lluny del meu lloc em fa estar, com diu Pavese, en permanent desequilibri.
Potser al món hi ha dos tipus de persones: les que quan veuen passar un avió, allà dalt, pensen “M’agradaria ser-hi a dins, vagi on vagi”, i les que pensem “Com es deu veure, tot això, des d’allà dalt?” I aquest “tot això” és casa meva, els carrers de la meva ciutat i la gent que hi camina, el meu mar.
Admeto, això sí, que amb el temps aquell viatge creix a dins meu i m’agrada remirar l’àlbum de fotos. I llavors m’enyoro terriblement d’aquella ciutat on vaig sentir-me estranya, i d’aquella cafeteria preciosa on vam tenir un moment tranquil, i d’aquelles noies que vam conèixer al tren. M’enyoro del viatge tant com m’enyorava de casa quan estava viatjant.
